Helena Almeida i Chema Madoz. "Dissenys habitats" a la Fundació Foto Colectania

Amb motiu del seu 20 aniversari, la Fundació Foto Colectania, gràcies a la col·laboració principal de la Fundació Banc Sabadell, presenta a partir del 22 de juny, Helena Almeida | Chema Madoz. Dissenys habitats, una exposició que ret homenatge a dos dels primers autors que van formar part de la seva col·lecció. Dissenys habitats és una mostra que se situa en el punt de confluència entre les obres d'Almeida i de Madoz: dos artistes que, tenint universos creatius diferents, coincideixen a triar la fotografia com el mitjà per a traslladar-nos unes creacions plenes d'imaginació i subtilesa.

Helena Almeida ja experimentava amb els límits de la pintura des de les seves primeres obres dels anys 60, amb propostes com les d'escapar del quadre. Va continuar utilitzant aquest mitjà en diversos treballs fins a mitjan anys 70. Va experimentar sempre amb la seva pròpia imatge, buscant nous camins per a explorar la relació entre el cos humà i l'espai que l'envolta.

“Jo tracto el meu cos com si fos una instal·lació visual i la fixo a través de la fotografia, per a després integrar-se. Prefereixo parlar més d'escultura efímera que de performance, ja que intento fixar un moment per a cridar l'atenció del que és més subtil, que la imatge quedi plasmada, parada. Per això trio la fotografia i també el blanc i negre”, deia Helena Almeida.

Per part seva, Chema Madoz sovint oscil·la entre conceptes contraposats (el que és virtual i el que és real, l'aparença i la realitat), manifestant a vegades una tensió que plasma a través de fotografies d'enquadraments precisos i simètrics. “Sempre he tingut la sensació de poder manejar el sentit de les imatges. És una cosa amb la qual sé jugar bé”, explica Chema Madoz. Tant Almeida com Madoz van tenir una formació artística que van acabar per orientar cap a universos on la imatge és la protagonista, àmbit que dominen amb especial destresa i al qual s'aproximen des d'òptiques diferents.

Mentre que Almeida va començar exposant pintures i dibuixos, fins a decantar-se per l'ús de la fotografia en les seves sèries en 1974, Madoz es va bolcar en aquest mitjà des dels seus inicis. Malgrat haver estat connectats amb els moviments artístics de la seva època, els seus treballs no van despertar un especial interès en els seus començaments. No obstant això, en tots dos casos, van aconseguir posteriorment un reconeixement aclaparador, tant del públic, la crítica i el col·leccionisme, com dels seus propis col·legues. La diferència més significativa entre l'obra de tots dos autors es podria situar en l'enfocament: mentre Almeida es va interessar a trencar els límits formals de la creació, expressant-se sempre a través del seu propi cos (“la meva obra és el meu cos, el meu cos és la meva obra”), Madoz se centra en conceptualitzar idees a través d'una pràctica híbrida, en la qual les eines de la poesia visual o la tradició de l'objecte surrealista s'incorporen al registre fotogràfic.