Sempre s’ha sostingut que “l’experiència és un grau”, però amb l’emergència de les noves tecnologies aquest concepte ha mutat cap a un altre vessant. Ara “l’experimentació és un grau”.
L’art basat en la utilització de les noves tecnologies (gairebé tot actualment) depèn en gran mesura d’aquestes noves conceptualitzacions dels ginys tecnològics, fent-nos entrar en una mena de bucle històric d’hipertextualització. L’art amb noves tecnologies no deixa de sortir de l’autoreferència tècnica, cosa que ja va passar amb les avantguardes artístiques, on la pintura es parlava a si mateixa. Potser el cas més clar és el de Pollock, que utilitzava la taca pictòrica per reflexionar sobre la pintura mateixa.
Avui, impactats per la intel·ligència artificial, els descobriments de la ciència i l’espai, les noves formes de vida, la declinació de la religió i la blockchain i els NFT, podríem dir que vivim en un estat de fascinació perpetu en què el que és nou ha ocupat el lloc de l’experiència.
El posicionament artístic i creatiu actual està desplaçat cap a l’acceptació que l’experiència es basa en l’acceptació de l’error i la innovació és el nou valor del mercat.
Això ens demana fer taula rasa perpètuament per acceptar, comprendre i integrar els nous processos productius i d’aprenentatge d’acord amb la nostra evolució i exigències contextuals, d’un món que ja no pot aturar el gir de 720 graus, ja que no gira només en un eix terraqüi basat en pols oposats i magnetisme terrenal, sinó que també ho fa en l’esfera d’allò virtual, configurant el que anomeno l’espai de la “virrealitat”.
Finalment, ens trobem en un eix espai-temporal sense precedents a l’era moderna-contemporània, només equiparable amb aquella revolució industrial que tant ens ha donat a nosaltres, els humans, i tant li ha tret a ella, la natura.
Ha arribat el moment temut en què cadascú de nosaltres ha de decidir en quin lloc de la realitat es troba. Ja no val ser al lloc del medi o els llimbs contemporanis, sinó hem d’assimilar la nostra posició com a humans augmentats o com a Sapiens sapiens.
Aquesta situació ens estressa, ens converteix en éssers multitasca, que no escolten i que només veuen.
Finalment, ens adonem que la nostra única possible salvació depèn de desaprendre allò establert i generar noves dinàmiques sostenibles a través de la tecnologia, la nostra única eina vital per poder continuar sobrevivint en aquest món alterat per nosaltres mateixos i que espera que, si ja ho vam fer en una direcció, siguem capaços de fer-ho en l’oposada.
En qualsevol cas, si ja no és possible aquí, podria ser-ho allà, lluny, al cosmos, on la nostra nova identitat i les possibilitats creatives se segueixin desenvolupant, i això només depèn de la nostra capacitat actual. No es tracta d’escapar, sinó de sobreviure davant de reptes que no existeixen, davant de reptes dels quals no tenim ni consciència ni experiència.
Imatge: CELESTE: Harddisks2dio cortesia. Nou cel digital creat en temps real amb el color del cel de diferents països.
Interesatuko
zaizu
...
