Estètiques de l’antifranquisme

Narcís Selles Rigat, La imatge impresa en les cultures visuals de l’antifranquisme. Els anys de l’Assemblea de Catalunya, Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2021.

Aquest llibre forma part d’un projecte que ens va encarregar el Memorial Democràtic en el marc de la commemoració del cinquantenari de la constitució de l’Assemblea de Catalunya. La publicació tracta de la producció visual de l’antifranquisme –de l’alta cultura a les cultures populars– durant el temps que va funcionar la plataforma opositora, però sense oblidar les experiències prèvies. A més del llibre, també hem tingut cura d’una exposició de petit format concebuda com un muntatge de textos i imatges, i pensada per itinerar arreu del país. El disseny ha anat a càrrec de Marcel Dalmau.

L’objectiu del projecte és mostrar l’abast i la rellevància social de la imatge impresa en el procés d’erosió del règim franquista, així com els seus usos per part dels diferents sectors de l’oposició democràtica (organitzacions i partits polítics, sindicats, entitats culturals, empreses editorials, associacions de veïns, etc.). 

Un dels trets distintius de la iniciativa és que, en lloc de posar el focus en les obres úniques, s’atenen les que van prendre forma mitjançant la impressió gràfica, ja que va ser sobretot gràcies a l’ús de tècniques reprogràfiques diverses i a la utilització de distints suports i formats d’edició (gravats, cartells, llibres i revistes, caràtules de disc, etc.) que aquesta producció va arribar a capes àmplies de la població i va contribuir a promoure la percepció d’un marc de valors i referències contraris o alternatius als de l’oficialitat establerta. De manera que artistes, grafistes, dissenyadors, il·lustradors i ninotaires van donar forma visual als afanys de canvi de la societat civil enfront de l’ordre autoritari en què s’assentava l’Estat espanyol. 

Les dues línies hegemòniques d’aquesta visualitat antifranquista es van congriar bàsicament durant la segona meitat dels anys seixanta i es perllongaren als setanta. L’una partia de teoritzacions vinculades al realisme social amb la incorporació progressiva d’elements de l’art pop i de poètiques properes. I l’altra enllaçava amb les avantguardes històriques i amb determinats corrents de la modernitat. Al costat d’aquestes dues grans orientacions, van emergir altres tendències amb graus diversos de dissensió. Dels corrents neoracionalistes a les contracultures o de les neoavantguardes conceptualistes als experimentalismes, els quals introduïren qüestions perceptives i micropolítiques que tenien a veure amb les subjectivitats, les relacions interpersonals i les formes de vida, així com amb la crítica de la institució artística i els llenguatges i els cànons estètics establerts.