"Maresia". El ritme pausat i constant d’un paisatge

La Beca Artística Internacional de Primavera, convocada per l’Ajuntament de l’Escala, va tenir com a guanyadores Maria Alzamora i Azucena Momo. Maresia pren com a punt de partida l’olor d’un paisatge, tot evocant a través del videoart i la dansa una atmosfera carregada d’allò que no es veu a través de la pantalla: les olors, la temperatura i la humitat de l’aire... tot allò que reben els sentits i que únicament pot al·ludir a la vista quan es traca d’una imatge.

En la seva 23a edició, les Beques Primavera, convocades per l’Ajuntament de l’Escala, van plantejar-se, a causa de la covid-19, com una edició “especial tardor”. Hi van concórrer 25 projectes i el jurat va escollir com a guanyadora la instal·lació Maresia, presentada per Azucena Momo i Maria Alzamora.

La paraula portuguesa maresia, que dona títol al projecte, es fa servir a les illes Açores i a les Canàries amb un significat concret: “Aire carregat d’humitat marina en les zones properes a la vora del mar” o bé “Olor de mar que es percep en terra fins a una certa distància de la riba del mar”.  

Les autores del projecte, en la declaració d’intencions de la memòria presentada, explicitaven l’interès per “evocar a través del videoart i la dansa una atmosfera carregada d’allò que no es veu a través de la pantalla: les olors, la temperatura i la humitat de l’aire... tot allò que reben els sentits.”

Tradició literària i popular

Fidel a la seva intenció inicial, l’equip Momo-Alzamora ha investigat la relació de la tradició literària vinculada a les històries de pescadors, a llegendes de l’Escala i a tot allò relacionat amb el mar Mediterrani amb el paisatge d’aquest indret. 

El resultat és que per una banda s’han contagiat de l’energia continguda en les llegendes i aquesta ha impregnat el moviment de la dansa i, per l’altra, han procurat destil·lar el lirisme dels poemes d’autors com Caterina Albert i els han sotmès a un exercici de contrast amb els poemes d’Azucena Momo escrits per a l’ocasió i amb les veus de la gent del carrer o de cançons populars.

Després dels mesos d’estada a la casa forestal i de recerca d’espais definidors de l’essència d’aquest paisatge, el treball resultant és un muntatge audiovisual de dotze minuts de durada que es projecta en un tríptic de pantalles. 

Copsar la natura eclèctica

Des del primer instant es parteix d’un plantejament que fuig de la linealitat narrativa i aposta clarament per la fragmentarietat. Maresia és un exercici en el qual les seqüències de vídeo, les imatges fotogràfiques, els sorolls de la natura i els textos orals s’han ordenat intuïtivament, a la recerca d’un tot que ha anat prenent forma a mesura que s’han anat aconseguint associacions amb ressons polisèmics.

Els espais explorats al nucli urbà de l’Escala, a Sant Martí d’Empúries, a la llotja del peix i als afores del poble, simplement s’insinuen i es defuig tot allò que sigui explícit. Hi ha un ritme dominant que ho envaeix tot, és un ritme que d’alguna manera sembla imitar el moviment ondulatori del mar, un mar omnipresent, proper i llunyà alhora, un mar que hi és malgrat que a vegades no es veu però que es flaira, la imatge del qual no apareixerà fins al final.

Queda clar que s’ha volgut copsar la naturalesa eclèctica del poble, tant en els espais com en la llengua o en els models culturals. El treball de les llegendes locals ha dotat els moviments de força i a vegades de certa violència. La tria dels enquadraments tendeix a prioritzar l’asimetria, els plans escapçats, les llums i les ombres contrastades. La distribució dels silencis i dels fragments sonors genera una tensió narrativa molt eficient.

Experimentar el paisatge

L’espectador s’ha d’encarar a un exercici de lectura per al qual ha d’obrir-se mentalment i ha de renunciar a la limitació que suposa la linealitat. Les fases de silenci conviuen amb d’altres en les quals es projecten imatges en una, dues o tres pantalles simultàniament, i no li queda cap més remei que deixar-se dur pel ritme pausat i constant que comparteixen el paisatge evocat i la figura d’Azucena Momo, que es mou sovint dibuixant cercles que canvien de sentit i que s’endinsa en els espais que explora.

Maria Alzamora posa en marxa un joc de blancs i negres que assoleix moments de gran lirisme i carrega el discurs de ressons intemporals. La valentia d’alguns enquadraments trenca tòpics i ho tenyeix tot d’una estètica que correspon a una voluntat decidida de generar un material que s’inclou de ple en el llenguatge poètic però que defuig l’estructura del discurs lineal convencional.

Fugir de la linealitat

El que es desprèn del treball guanyador d’aquesta beca 2021 és que l’experiència d’haver viscut l’Escala a la recerca de l’essència del poble i haver-ho fet en una època concreta, condicionada encara pels efectes de la covid-19, ha dut les autores a fugir de l’esclavitud que suposa el llenguatge convencional i a apostar, en canvi, per una proposta en la qual es persegueix dir sense explicar, amb l’objectiu d’aconseguir un discurs que plantegi dubtes relatius tant a què s’entén, com a com cal llegir-ho.