Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948) torna a exposar a la Fundació Vila Casas i ho fa amb Fora de camp, que ha comissariat Natàlia Chocarro. Un caminar entre la pintura i el cinema, les dues grans arts de la mirada, tal com comenta l’artista. Un món de la imatge amb ull cinematogràfic d’un artista amb una trajectòria de mig segle.
Aquest títol expositiu ens transporta a l’hors-champ de Deleuze, que ens remet a allò que no es veu ni se sent i, això no obstant, és perfectament present. Un joc d’ocultació i revelació que és molt present en Manils, mitjançant un recorregut amb imatges en moviment, obres fugisseres que transcorren en un temps, imatges que proposen una lectura diferent, un caminar i aturar-se continu davant de cada obra, ja que Manils et fa aturar amb la pretensió de provocar aquesta immobilitat per arribar a l’observació d’aquest temps, d’aquestes imatges fílmiques o videogràfiques que donen un sentit temporal a la mirada de l’espectador.
Imatges completes o fragmentades, en total diàleg amb el suport i amb les obres, també amb el passat, començant pel cinema Ateneo de Mollet o aquest joc de mirades inicial entre la sèrie Acoblaments de l’any 1979 que formen peces polaroids i la pel·lícula 91 m tot conjuntat amb la música de James Custodio. Passat i present.
Aquestes primeres peces et transporten a la manera de crear en Manils, ja que el seu paisatge creatiu són les imatges que va trobant i que es poden veure en revistes o diaris tot esperant a ser manipulades algun dia. Un procés que retalla, col·lecciona, recull tota mena d’indicis d’una realitat que farà visible a l’obra, tot conjuntat amb una llum que és molt característica també en l’artista vallesà, pel fet que és la base de la pintura i també del cinema comentant que “el color és la llum i la llum és la matèria de la pintura i el cinema”.
Però l’espectador s’enfronta a un descobriment en forma de construccions que fragmenta horitzontalment, imatges que fan la sensació d’inconnexes però que tenen parts en comú, d’una creació amb diferents suports en els quals reposa la pintura, donant una imatge de discontinuïtat, com ara la sèrie d’acoblament d’aquests últims anys. Allà veiem imatges en contrast, un mosaic d’il·lusions canviant, superfícies que s’aglomeren en imatges.
Amb la sèrie Dibuixos, representacions humanes que s’esvaeixen amb el clarobscur i que dona lleugeresa matèrica, s’arriba a Palimpsest, a l’element també de la contemporaneïtat, per trobar-nos davant de Croma, que s’ha d’observar amb ulleres 3D.
Un final creat per a aquest recorregut expositiu i que dona nom a l’exposició, Fora de camp, un concepte que ja havíem vist a la sèrie de dibuixos, per fusionar amb La persistència de la mirada, un audiovisual de Pol Penas al taller de l’artista. Una conjunció en forma d’acoblament de sensacions. Un vincle invisible de gran voluntat expressiva.