A propòsit de "Maternasis"

Fa uns anys, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) va impulsar la construcció de la col·lecció d’art de postguerra i segona avantguarda (1940-1980) amb l’objectiu d’incorporar a la col·lecció permanent l’art de l’època que abraça de la postguerra i la dictadura franquista fins a la recuperació de la democràcia i els inicis de la postmodernitat. Es tractava d’esmenar greuges històrics i visibilitzar l’obra d’un seguit de creadors que han estat tradicionalment oblidats en els relats dels grans museus de casa nostra. 

D’aquest procés, conduït amb èxit per Àlex Mitrani, conservador d’art contemporani del museu, en sobresurten algunes exposicions passades com Liberxina, pop i nous comportaments artístics, 1966-1971 (2018-2019), a partir de les propostes artístiques que van emergir a Catalunya a finals dels seixanta, i Diàlegs intrusos. Tot és present (2020-2021), en la qual s’incloïen obres de la Fundació Suñol, pertanyents a les segones avantguardes, per tal de fer-les dialogar amb peces històriques del fons del MNAC. 

L’adquisició de peces realitzades per creadores és un pas més en aquesta empresa de renovar les narratives del museu. De fet, aquesta és una de les prioritats per a la configuració de la col·lecció d’art de postguerra i segona avantguarda, en la qual han ingressat recentment obres entorn de la maternitat i el cos femení, com les pintures Dona amb les seves parts (1968), de Roser Bru, i Autoretrat embarassada (1966-1967), de Mari Chordà; l’escultura Mère (1959), de Parvine Curie, i la sèrie de dibuixos collage que va donar forma al llibre Maternasis (publicat el 1967 per Kairós), de Núria Pompeia. Precisament, el projecte de Pompeia dona títol a l’exposició que, del 21 d’abril al 25 de setembre, redescobreix l’obra d’aquestes creadores. 

Fartes de veure maternitats elaborades, al llarg de la història, per artistes homes, en aquesta ocasió es mostren embarassos vistos i viscuts per les mateixes dones, a partir d’estils i estètiques diverses. De la transformació del cos que engendra una nova vida, com una experiència íntima i transcendent, a l’estupor del ventre en mutació, que apleguen les il·lustracions de Pompeia, en les quals, amb gest irònic i traç senzill, desmitifica –en plena efervescència de la reivindicació feminista–, el procés de gestació. Unes maternitats múltiples i heterogènies, lluny d’estereotips, que sargeixen la col·lecció i alhora enriqueixen i fan avançar el relat del museu.