Els museus no són neutrals

Començaré aquest text per la fotografia que l’il·lustra. És una imatge que jo mateix vaig fer el mes de febrer passat al Museu de Màlaga, als magatzems que tenen oberts per als visitants (una gran iniciativa). En una lleixa d’aquest magatzem s’hi troba aquesta placa. Tots ho devem trobar normal, veritat? El museu de Màlaga (un centre que és alhora museu arqueològic i museu d’art, cosa que també m’agrada) s’entén com un magatzem on es guarden les coses rellevants del passat arqueològic i artístic de la ciutat i els seus entorns. Però, quines coses?

Tinc la temptació de dir, com un personatge de Murakami: “Si no ho entens sense que t’ho expliqui, vol dir que no ho entendràs per més que t’ho expliqui.” Però tots els meus anys de dedicació a la docència universitària m’impel·leixen a divagar una mica més sobre aquesta imatge. Si algú va pensar que s’havia d’emmagatzemar aquesta placa, demostració del poder (un rei i un president del govern), les altres pedres que envolten la peça no tindran també un origen àulic? De civilitzacions remotes o pròximes en el temps, però gairebé tots els objectes o obres d’art (ara mateix no sé si existeix tal distinció) haurien format part dels cercles de poder dels seus respectius moments. No ho penseu així?

D’aquí es desprenen algunes derivades curioses. Al magatzem del museu malagueny no hi vaig trobar cap rastre objectual del període franquista. Però als magatzems on el visitant no pot accedir n’hi ha d’haver. No pot ser d’una altra manera. El problema és que l’Estat espanyol ha decidit ocultar els quaranta anys de dictadura, banalitzar-los o blanquejar-los. Ho han fet al Congrés espanyol i els museus traspuen aquesta política de desmemòria. Els rastres de la dictadura o són encara al carrer o destruïts o ben amagats als magatzems dels museus. Uns museus que mai no són neutrals.

A propòsit d’això, l’agost del 2017 LaTanya Autry i Mike Murawski van engegar una campanya amb el nom que he posat a aquest article: #MuseumsAreNotNeutral. Per les xarxes podreu trobar la seva pàgina web i diversos desplegaments a Instagram. Els activistes (artistes, pensadors... quin drama això de les definicions) diuen això: “Com que els museus són productes culturals que provenen de l’empresa colonial, parlen de poder. Són construccions polítiques. Les seves pràctiques contínues també estan arrelades en el poder. El fet mateix que aquest camp tingui una llarga història d’exclusió i marginació de persones de color pel que fa a la selecció, interpretació i cura de l’art i altres objectes, feines, serveis al visitant, representació de patrons, etc., indica que els museus són espais polítics. Tot en ells i sobre ells implica decisions.”

La revista d’avantguarda L’Esprit Nouveau va promoure, l’any 1921, una enquesta entre els intel·lectuals europeus sota aquest enunciat provocatiu: “Faut-il brûler le Louvre?” Les respostes eren enginyoses, ara també ho serien si preguntéssim si cal derruir (per exemple) el MACBA, però les plaques del passat, com la que il·lustra aquest text, estan ben protegides, que ningú no s’alarmi.