Després d’un inici impactant, unes imatges de la història del Ku Klux Klan que deixen l’ànima glaçada, l’exposició es desenvolupa a través de nombroses utilitzacions i interpretacions de la màscara: des de les primigènies històries de guerreres fins a les respostes contundents als moments de guerra i de crisi, dels exèrcits furiosos a Fantômas, del Cabaret Voltaire als lluitadors mexicans, de les lògies maçòniques als moviments contestataris... tots amagats darrere una màscara que protegeix i que esborra la individualitat.
La màscara que allibera, uneix i protegeix perquè possibilita ocultar-nos alhora que també invoca, des de temps ancestrals, poders ocults que donen peu a nombroses interpretacions que barregen realitat i ficció, tal com es pot veure en el recorregut de la mostra.
Un llarg llistat d’imatges i informacions que et fan deambular per diferents moments de la història i per diferents respostes a situacions crítiques, des de la resposta a la barbàrie fins a la mateixa crueltat humana… Són tantes les sensacions i les informacions que et desperta aquesta mostra que acabes qüestionant moltes de les situacions que ens envolten.
En el moment actual, veure les dures imatges del film J’accuse amb els rostres tan deformats que ja no necessiten màscara, perquè la guerra els ha fet evolucionar de rostres humans a monstres que fan fugir la gent, i una mica més enllà veure els rostres que de tan deformats necessiten una màscara per esdevenir humans, no és que et faci qüestionar en quina barbàrie ens hem situat, sinó que et fa demanar cap a on va l’home, que repeteix sense aturador la mateixa situació.
L’exposició del CCCB et situa davant la nostra trista realitat, però alhora sap anar més enllà i mostrar-te tantes respostes culturals, polítiques, populars, festives als interrogants que només una màscara pot permetre expressar per acostar-se a les profunditats salvatges i desconegudes de la humanitat, de tal manera que al final només et queda sorprendre’t i posar un punt de relativitat a certes realitats.
Un dels textos de la mostra ens evidencia aquesta relativitat més marcada en el temps actual quan diu: “En aquest carnaval de rostres mig amagats, també hi ha realitats que s’han capgirat: avui, el rostre emmascarat, tradicionalment associat al perill, la clandestinitat i el secret, identifica el membre solidari d’una comunitat que es reconeix vulnerable, i el rostre nu, el que pertorba i genera inquietud.” “Desaparèixer és un crim”, ens alerten. Per això, per subvertir aquest ordre patriarcal, la màscara ha estat utilitzada per nombrosos col·lectius per poder “conspirar juntes”, tal com ho van fer les Pussy Riot, que podem veure en unes imatges que mostren la repressió del poder rus, i que després d’haver vist les imatges, ja esmentades, del J’accuse es converteixen en un clam contra la barbàrie.
Foto: Acció Punk Prayer, de Pussy Riot, a la catedral del Crist Salvador de Moscou, 2012. Cortesia de Pussy Riot
Interesatuko
zaizu
...
