En coproducció amb l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM, València), el MACBA mostra Teresa Lanceta. Teixir com a codi obert, comissariada per Núria Enguita i Laura Vallés Vílchez; i que es podrà visitar del 8 d'abril a l'11 de setembre del 2022.
La mostra ressegueix la trajectòria de l’artista des dels anys setanta fins a l’actualitat, i inclou una àmplia selecció de tapissos, teles, pintures, dibuixos, escrits i vídeos que constitueixen l’aproximació més exhaustiva al seu treball que s’ha fet mai. La mostra també explora l’interès de Lanceta per formats col·laboratius a partir del diàleg que estableix amb una sèrie de còmplices, entre els quals hi ha els artistes Olga Diego, Pedro G. Romero i Xabier Salaberria; la comissària Leire Vergara; el col·lectiu la Trinxera; la cineasta Virginia García del Pino; i l’artista i pensador Nicolas Malevé, que conjuntament amb els educadors del museu i els alumnes i docents de l’IES Miquel Tarradell, desenvolupen des de fa anys el projecte Els oficis del Raval.
"A principis dels anys 60 Lanceta va prendre la decisió de teixir com a mitjà d'expressió artística, forçant els límits de la comprensió del que es considera o no es considera art. La seva aproximació al teixit se centra en els elements formals, en allò que els teixits tenen d'original i propi: els seus lligaments, materials, tradicions i tècniques. Una manera de fer sense esbós previ en què imatge i fons, objecte i llenguatge, suport i imatge es construeixen alhora, sense marxa enrere, assumint els errors", comenta Enguita.
L’acte de teixir és per a Teresa Lanceta (Barcelona, 1951) una activació crítica de la imaginació que va més enllà dels límits materials. Per a ella, teixir es formula com un codi obert de ruptura i repetició des del qual es pot llegir, transformar i transmetre un coneixement sempre complex i plural. Una manera de fer sense cap esbós previ en què imatge i fons, objecte i llenguatge, suport i imatge es construeixen alhora, assumint el que és imprevist, les errades i els encerts. Acceptar l’inesperat és per a Lanceta una forma d’aprenentatge d’un codi primigeni i universal que manifesta clarament una llei interna; una llei que traspassa fronteres físiques, temporals i culturals. Es tracta d’un coneixement «tècnic», d’una tekhné, que depèn d’un context geogràfic, cultural i humà determinat, ja sigui el barri del Raval de Barcelona –on Lanceta va viure– o l’Atles Mitjà –que va sovintejar anualment durant tres dècades. Són llocs on Lanceta torna esperonada pel seu interès en la feina de les dones, a través de la comunicació no verbal d’històries i afectes.