D’acord amb els lingüistes, la recursivitat constituiria l’únic candidat ferm per a un element universal que pertanyi a tots els llenguatges. Tant morfològicament (go-going-gone) com semànticament (go under-undergo), i sobretot sintàcticament (We must-We must be going-We must be going crazy), una quantitat infinita de significat pot ser generat a partir d’un grup limitat de sons, paraules i regles, per mitjà d’afegir contínuament parts noves que fan canviar el significat, tant del que hi havia abans com del que és afegit, produint amb cada paraula i amb cada oració un nou tot i per tant un nou significat, ad infinitum, sense que calgui arribar mai a un final. La recursivitat seria, llavors, aquest operant universal que agrega parts a un tot en constant canvi i genera nous significats.
La recursió o recursivitat, com una mena de selectivitat modificada, té lloc no sols al nivell dels llenguatges altament desenvolupats, sinó fins i tot al nivell fonamental de la nostra pròpia biologia. Com Terrence W. Deacon escriu en el seu llibre Incomplete nature: how mind emerged from matter: “Els organismes no estan construïts o assemblats, sinó que més aviat creixen per la multiplicació de cèl·lules. Un procés que consisteix en la divisió i diferenciació a partir d’un estat previ. Tant en el desenvolupament com en la filogènia, els tots precedeixen les parts, la integració és intrínseca i el disseny es produeix espontàniament. L’habitual metàfora de la màquina és una simplificació exagerada i enganyosa.” (1)
Aquesta diferència amb les màquines també pot veure’s en un altre nivell d’operacions recursives, és a dir, les que tenen lloc en els nostres cervells, les xarxes neuronals dels quals difereixen de les arquitectures dels processadors informàtics, ja que els conjunts complexos de neurones es relacionen constantment de formes noves per a crear noves vies neuronals. En paraules del físic teòric Michio Kaku: “Les xarxes neuronals tenen una arquitectura completament diferent de les computadores digitals. Si suprimeixes un sol transistor en el processador central d’una computadora, aquesta fallarà. No obstant això, si elimines grans trossos del cervell humà, aquest encara pot continuar funcionant, amb altres parts reemplaçant les peces perdudes.”(2)
Una vegada més, aquí podem veure la flexibilitat de les estructures recursives, que en última instància són responsables del nostre ésser; aquest “sistema d’integració d’informació recursiva”, com l’anomena R. Scott Bakker, i les “singulars estructures característiques del qual solem associar amb el punt de vista de la primera persona”.(3)
No ha d’estranyar-nos, doncs, que, a més de la nostra biologia i el nostre cervell, les estructures socials també es construeixin d’acord amb un patró recursiu. Com explica James Trafford: “Les interaccions donen lloc a noves normes quan les activitats interrelacionals rellevants consoliden uns certs patrons de comportament com a acceptables o no acceptables en les pràctiques socials, actuant recursivament sobre els patrons subjacents. Això pot ser entès en termes de loops de retroalimentació recursius, que es generen a través de les interaccions entre patrons de comportament; i fan això mateix amb cadascun dels mecanismes que al seu torn generen patrons de comportament, mitjançant mecanismes de resposta diferencial.”(4)
Finalment, la relació recursiva entre les parts i el tot també fa possible la vida al planeta Terra, així com un context planetari holístic que James Lovelock flama (una mica enganyosament) Gaia: “L’evolució, en el context de Gaia, planteja l’entorn material d’una manera que es troba absent en l’evolució darwiniana. En poques paraules, si l’evolució d’un organisme particular canvia l’entorn material de tal manera que afecta les evolucions posteriors, llavors els dos processos s’acoblen estretament.” (5)
El nostre planeta no és simplement una massa de roca fosa embolicada amb escorça temperada, aigua i aire. Més aviat, la vida sempre ha estat una coherència integral de constants influències recursives, (co)responsables de la quantitat de CO₂ en l’atmosfera i del contingut de sal en els mars.
Per tant, en lloc d’una teoria de l’evolució restringida, Lovelock, Latour i Donna Haraway recomanen que no sols els científics naturals, sinó la societat en el seu conjunt, es converteix a un darwinisme menys autopoètic que simpoètic o simbiogenètic, atès que el fenomen bàsic no és la mera resposta reactiva i unilateral de les espècies cap al seu entorn, sinó més aviat l’adaptació recursiva mútua, sorgida entre categories com ara “vida” i “medi ambient” (què són sempre i a tot arreu diferenciables, fins i tot quan no siguin concebibles per separat). Com ha dit Haraway: “Si és cert que ni la biologia ni la filosofia continuen donant suport a la idea d’organismes independents dins d’un entorn, això és igual a dir: unitats interactuants + context i normes. Llavors, sympoiesis és el nom del joc.”(6)
La dinàmica interactiva (i transgeneracional) mitjançant la qual els organismes influeixen en el seu entorn (termiters, ruscos, etc.) es coneix també com a construcció de nínxols ecològics. Com escriu Gary Tomlinson, “la construcció de nínxols ecològics no es redueix a l’evolució dels homínids, sinó que, més aviat al contrari, és una cosa omnipresent en la història de la vida. I el seu tret sistèmic fonamental és un circuit de retroalimentació”.
És a dir, la influència evolutiva mútua entre organismes i ecosistemes. A part d’aquests loops de retroalimentació, Tomlinson també parla d’aquells “mecanismes de control que dirigeixen els cicles constructius dels nínxols des de fora. Tals controls externs no són de retroalimentació en absolut, ja sigui positiva o negativa; en comptes d’això, es tractaria d’elements de “prealimentació” [feedforward](7).
La prealimentació sempre ha estat important en la construcció de nínxols: variacions climàtiques, canvis geològics que van des del vulcanisme fins al moviment de les plaques tectòniques o els cicles astronòmics… tots ells, elements de prealimentació que tenen una relació directa amb la construcció de nínxols entre els organismes terraqüis”(8).
El que aquest resum revela és que la recursivitat té lloc a tots els nivells. Des de les nostres cèl·lules fins a l’atmosfera, des dels nostres processos individuals de pensament fins a les estructures socials, la recursivitat ho regula tot com un operador universal. Si seguim sense entendre això, és a dir, si no aconseguim entendre que no podem entendre la nostra existència i el nostre món per mitjans únicament reflexius, pagarem un alt preu. Qualsevol solució intel·lectual (metafísica), social o ecopolítica, haurà de ser una que hagi après a bregar amb l’estructura recursiva del nostre univers.
Recursivitat en Armen Avanessian, Meta-futuros, Barcelona, Holobionte Ed., 2021, traducció al castellà de Federico Fernández Giordano
Imatge: Andreas Töpfer, ilustració per l’aforisme Recursivitat/Recursion.
---
1. Terrence W. Deacon, Incomplete nature: how mind emerged from matter, Nova York, W.W. Norton, 2012, 36f.
2. Michio Kaku, Physics of the future, p. 82.
3. R. Scott Bakker, The last magic xou: a blind brain theory of the appearance of consciousness, 2. Disponible a: <www.academia.edu/1502945/The_Last_Magic_Show_A_Blind_Brain_Theory_of_the_ Appearance_of_Consciousness>
4. James Trafford, Re-engineering commonsense, en Glass Bead 1 (2017): <www.glass-bead.org/article/ re-engineering commonsense/?lang=enview>
5. James Lovelock, A rough ride to the future, Londres, Allen Lane, 2014, p. 64.
6. Donna Haraway, Staying with the trouble, Durham, Duke University Press, 2016, p. 33 (traduït al castellà com a Seguir con el problema, Bilbao, Consonni, 2019).
7. El terme feedforward, que aquí traduïm com a “prealimentació”, sorgeix en els últims anys com a complement o alternativa al conegut feedback (retroalimentació). Marshall Goldsmith i Jon Katzenbach ho han usat per a designar un tipus de retroalimentació cap al futur. [N. del t.]
8. Gary Tomlinson, Semiotic epicycles and emergent thresholds in human evolution, a Glass Bead 1, 2017.
Interesatuko
zaizu
...
