Centre d'Art Tecla Sala presenta "Rubèn Verdú. Els migdies d'Afeli"

El Centre d'Art Tecla Sala presenta del 31 de març al 7 de juliol l'exposició Rubèn Verdú. Els migdies d'Afeli, comissariada per Oriol Fontdevila. El projecte pren com a punt de partida la noció d’afeli per qüestionar el paper de la llum i la lògica de la mirada en la construcció del coneixement.

El Sol esclatarà d’aquí a 4.500 milions d’anys. I amb ell, el sistema solar, inclòs el planeta Terra. Els humans hem planejat l’escapada des de fa alguns mil·lennis. Vam començar aquest viatge en adoptar la posició bípeda. Ens vam aixecar i, progressivament, ens hem separat de la superfície de la Terra. Primer amb el cos, després amb les edificacions i finalment amb les aeronaus. Entre l’infant que aprèn a alçar-se, la torre de guaita encimbellada i el coet que aixeca el vol, es desplega un sol projecte: l’activitat escrutadora de l’ull, que ens impulsa a guanyar perspectiva i anticipar, així, les amenaces. Afeli és la culminació d’aquest viatge. Alhora que n’és la paradoxa. Afeli se situa tan lluny del Sol que la llum d’aquest astre hi arriba considerablement debilitada.

Afeli ens enfronta a la contradicció d’haver adoptat la llum com a mitjà per desplaçar-nos a un lloc on el Sol ja no es pot diferenciar de la irradiació de qualsevol altra estrella. Si hi ha migdia a Afeli, és perquè els humans hi fem arribar la nostra llum. A Afeli la mirada no hi veuria si no fos perquè ens desplacem amb aquest mitjà —la llum—, en el qual dipositem una confiança cega. Els humans propaguem la necessitat de llum als confins de l’univers. Les imatges que ens arriben de les expedicions espacials impliquen haver encarnat la llum, fins i tot haver après a regenerar-la en un medi on és un bé escàs. Ara bé, arribats a aquest punt, resulta del tot il·lògic seguir acceptant la llum com a vehicle de coneixement objectiu: l’amenaça d’apocalipsi que intimida els humans —i que propulsa els transbordadors espacials— està totalment mediatitzada per la llum.

"Els afelis són escenaris de ficció; més acuradament, són escenaris de ciència-ficció. Són el resultat de processos centrífugs que els allunyen del seu origen, del seu referent inicial. Hi han perdut contacte. El seu telos és, per tant, desfilat, dissolt, desconegut. Podríem dir, això sí, que els afelis marquen el límit i la frontera final de l’espai fotològic. En aquest context, la ficció s'enfronta al repte d’haver de formular quin escenari d’atordiment i sorpresa es deriva d’aquest final perpètuament perdut, d’aquest demà impossible. Arribats a aquest punt, haurem de dir que l’univers és un afeli total, que aquella multitud indesxifrable de puntets brillants són una mostra segura que, a la fi, la llum és també un bé escàs i envoltat del més absolut no-res", explica Rubèn Verdú