"Signes i escriptures", produïda per la Fundació Suñol, arriba al Centre d'Art Contemporani Lasala

El Centre d'Art Contemporani Lasala acull Signes i escriptures, una exposició col·lectiva produïda per la Fundació Suñol que pretén emfatitzar el paper del signe i l’escriptura en les arts plàstiques de la segona meitat del segle XX. La mostra, que es podrà visitar de l’11 de març al 15 de maig, traça un recorregut descriptiu d’aquestes aplicacions simbòliques a través d’una selecció d’obres de la Col·lecció Suñol Soler.

Totes les obres d’aquesta exposició formen part de la Col·lecció Suñol Soler i estan realitzades des de 1972 fins a l’actualitat pel artistes Ignasi Aballí, Antoni Tàpies, Robert Llimós, Joan Rabascall, Zush, Joana Cera, José Luis Alexanco, Sergi Aguilar, Eduardo Chillida, Miguel Salinas, Manuel Millares, Antoni Socías, Carmen Calvo, Darío Villalba, Jordi Tolosa, Fina Miralles, Jordi Sabaté, Ramon Parramon, José Manuel Broto, Jordi Teixidor, Alighiero Boetti, Miralda, Lawrence Weiner, Federico Guzmán i Carlos Pazos. Les obres escollides ens descobreixen l’ús recorrent del signe i l’escriptura en la pintura, en el collage o sobre tapís, com una lectura visual de la necessitat de comunicació per part de l’artista.

L'exposició es planteja amb la intenció d’afavorir un espai de reflexió sobre el paper del signe i l’escriptura en les arts plàstiques de la segona meitat del segle XX. Signes i escriptures dibuixa un recorregut sobre aquestes aplicacions simbòliques, com a estructuració del pensament i com a posterior expressió estètica.

Obres de Robert Llimós, Antoni Tàpies o Zush ens proposen una determinada visió del procés de creació i la manifestació d’un llenguatge inèdit i únic, al costat d’artistes com Ignasi Aballí, Darío Villalba, Carlos Pazos o Joan Rabascall, que mostren en diferents obres unes narracions més explícites. Totes aquestes peces se serveixen del signe, de l’alfabet o de l’escriptura com a elements estructurals de composició. I és possible que aquesta inquietud unànime resulti d’una sensibilitat específica a la segona meitat del segle XX, un moment en què l’estudi del llenguatge permeabilitza tots els camps del coneixement.

En concret, en l’art es plantegen noves incògnites, un cop perduts molts dels referents figuratius propis de la tradició artística europea de segles anteriors, i juntament amb les noves definicions de la semiologia, per part de Ferdinand de Saussure, es clarifiquen les relacions entre l’emissor i el destinatari, que haurà d’interpretar nous codis. Més endavant, Roland Barthes proposa un sistema per aprofundir en la comprensió del llenguatge i de la societat, entès com una construcció perpetuada per la simbologia dels propis valors culturals de cada col·lectivitat. La semiologia, no com a procés sinó com a actitud, adquireix amb Barthes una funcionalitat específica. Per contra, una lectura de l’obra d’Umberto Eco ens instrueix sobre el paper protagonista de l’espectador com a creador de nous sentits de l’obra d’art a què s’enfronta, desenvolupant una conducta perceptiva, imaginativa o creativa del receptor, que es regirà per un sistema d’interpretació universal.

La combinació de tots aquests elements ha derivat en aportacions artístiques de múltiple polisèmia que aquesta exposició pretén mostrar, amb el signe o l’escriptura com a eix vertebrador del llenguatge estètic, la iconografia de traços matèrics del qual dibuixa el pensament de l’artista i està genèticament continguda en els seus signes, en el món de les seves idees.