Deixar la caverna

Hi ha algunes experiències, insòlites per la manera en què es varen desenvolupar, que mai havia pensat que es podien repetir, i això les convertia en úniques. Només podia ser la casualitat, per exemple, la que em va portar a Istanbul a mitjan anys noranta el dia en què tingué lloc –un cada dècada– un padró que obligava els 15 milions d’habitants d’aquella metròpoli a romandre a casa
tot el dia mentre milers d’agents censals comprovaven qui hi havia a cada casa. Mentrestant, els estrangers podíem visitar les meravelles de la ciutat sense cap dels impediments habituals. O com, després d’una violenta tempesta desfermada a Venècia, de sobte tornava la calma i es visitava en solitari una ciutat impossible d’imaginar sense legions de turistes, com si fos un decorat de cartó pedra. Quan va arribar el confinament domiciliari i tot va romandre tancat, unes gravacions audiovisuals autoritzades em permetien recórrer en solitari els carrers del Bari Vell de la meva ciutat, Girona. Un record inesborrable a cavall de l’im- pacte de la desfeta que vivíem i l’emoció d’aquella passejada. Va arribar l’estiu del 2020 i semblava que tot ja tenia un altre color. Però va arribar la segona onada a la tardor i havíem de combinar moltes mesures preventives amb una certa normalitat.

Per tant, quan a les tres de la tarda del darrer 13 de novembre, essent a Madrid, em vaig decidir a anar al Museu del Prado, mai hauria pensat el que em trobaria. Millor dit, el que no em trobaria: ningú. El que havia viscut a Istanbul, Venècia i Girona es repetia. I un dubte gairebé existencial: hi ha coses que tenen sentit sense gent?

El Museu havia decidit, un cop aixecat el confinament domi- ciliari, organitzar una exposi- ció titulada Reencuentro a la galeria central, tancant la resta de sales, només amb les prin- cipals i grans obres que tenen al seu fons. Uns “grans èxits” de la col·lecció que exhibeixen habitualment. Aviat un dels empleats del museu em va advertir que no passava res estrany quan feia cinc minuts que estava
sol davant de Las meninas, de Velázquez; les grans obres de Goya, o L’ Anunciació, de Fra Angelico. Només em vaig creuar amb una desena de persones en un parell d’hores. Arribat a la que serà la ubicació definitiva d’El jardí de les delícies, vaig recordar que només tres anys abans es feia impossible veure de lluny aquesta peça, entre braços i cames, quan hi havia l’antològica del Bosch al mateix museu.

Llavors pensava si seria habitual viure quelcom semblant, un museu sense gent, quan els psicòlegs ens explicaven aquells dies allò de la síndrome de la caverna, un cert rebuig a relacionar-se amb els altres, a tornar al carrer o a viatjar com fèiem abans. Informen aquests dies els diaris que els restaurants tornen a estar molt plens. Extraordinari! Esperem que els nostres museus, galeries, teatres i cinemes emprenguin el mateix camí.