"Narcohumanisme. Farmàcies i estupefaents" al Bòlit. Centre d'Art Contemporani

De l'11 de març al 22 de maig, el Bòlit. Centre d'Art Contemporani de Girona presenta l'exposició Narcohumanisme. Farmàcies i estupefaents a les pràctiques artístiques actuals, exposició proposa un extens mapa vivencial, i també documental, de les pràctiques de consum i les subjectivitats que generen: els seus usos lúdics, però també els laborals; la vida sensitiva, i els sistemes de poder que la determinen; els efectes narcòtics, i, amb ells, els afectes humans.

Narcohumanisme es presenta com una recerca sobre els mapes i les cartografies que tracen les drogues, les legals i les il·legals, les tolerades i les consumides clandestinament i les conseqüències que tenen a l’hora de crear subjectivitats, intimitats i formes diferents de comunitat.

Ana Laura Aláez. Dance Disco (2000)

Des dels optalidons que, tradicionalment, consumien les àvies fins l’MDMA hi ha una llarga llista de substàncies que, segons la tesi dels comissaris, ens completen, ja que fa l’efecte que no n’hi ha prou amb un mateix per desenvolupar la vida laboral, la vida sexo afectiva i totes les altres responsabilitats del capitalisme emocional o del que Laurent de Sutter denomina Narcocapitalisme.

Amb aquesta exposició es vol donar un altre gir al terme humanisme, un altre significat. Els artistes que hi participen han investigat les diferents maneres en què el tràfic de les substàncies i la seva circulació comporten tota una cultura política, de gènera, financera i d’altra mena.

Al llarg de l’itinerari traçat a Narcohumanisme aquest sistema d’inversions i translacions el trobem expressat en inflexions psicodèliques que alteren la percepció (Rapapawn), i també en actes en què l’espai museístic és envaït i transformat per l’esperit nocturnal i dionisíac de la festa (Ana Laura Aláez). El consum d’èxtasi també té el seu monument o noonument (Joan Pallé). L’autobiografia es converteix en un autoretrat clínic (Benzo). Alhora, les pràctiques de consum, tolerades, il·legalitzades o alegals, despleguen totes les seves ressonàncies en termes polítics, ja sigui que es tracti de les polítiques penalitzadores dels processos migratoris (Daniela Ortiz), les que determinen les modalitats de reunió i associació sexual col·lectiva (José Begega) o aquelles altres que creen identitat de gènere a partir de l’experimentació (Quimera Rosa). 

En les clivelles entre la interioritat i l’exterioritat, la vivència estupefaent incorpora una dimensió espacial i geogràfica. Cartografiar els territoris —paradisíacs, infernals o purgatorials—- i presentar-los com a paisatges de pressió sotmesos a les forces del (narco) capital és l’aspecte que posa en comú diversos projectes que ens ensenyen la ciutat il·luminada per llumenetes de blíster (Julia Montilla), les dinàmiques de compravenda a les catacumbes del deep web (Daniel G. Andújar) i les rutilants i sinistres arquitectures creades pels càrtels, des de Cali (Luis Molina-Pantin) fins a Galícia (Jacobo Bugarín). Aquestes inflexions, i les anteriors, tenen lloc en el context lumínic i sonor generat per Óscar Martín, que ha creat una instal·lació envoltant on les visitants de la mostra es converteixen en subjecte experimental.