Contra natura

L’home no té natura. Aquesta lacònica però contundent afirmació hauria de ser, en opinió de P. Dust, l’autèntic emblema (o leitmotiv) del viatge filosòfic d’Ortega y Gasset: el pensador madrileny, conegut sobretot per allò del jo i la seva circumstància, va intentar prevenir sempre el lector (com si li administrés una vacuna conceptual) contra els excessos transcendentalistes, començant per la idea d’una “essència humana” a la qual caldria retre comptes en un sentit, diguem-ne, aristotèlic, i acabant per la invenció cartesiana d’un jo monolític sobre el qual bastir tot l’edifici del coneixement humà. Òbviament, Ortega era ben conscient de les implicacions d’una afirmació com aquesta. Doncs això: a manca de natura, què li resta, a l’home?

I encara més: com s’explica el desig de conèixer la realitat d’aquest ésser exiliat del món? En un text de l’any 1931 (¿Qué es el conocimiento?), l’autor de La rebel·lió de les masses ho afirma sense embuts: “La pura verdad es que el hombre siente un extraño afán por conocer, y que le faltan las dotes; es decir, que le falta precisamente naturaleza, en el sentido aristotélico del término”; una mancança que el convertiria en “indigent” i “ociós” i, al mateix temps, en una “insuficiència vivent”. El preu que li caldrà pagar, a l’home, és el de la insatisfacció crònica i el del neguit existencial: “Pronto hemos caído en la cuenta de que la razón física tenía que fracasar ante los problemas humanos. Porque el hombre no tiene naturaleza, no tiene un ser fijo, estático, previo y dado [...] Es algo radicalmente plástico capaz deserestoylootroyasísin límites”, conclou Ortega al seu Aurora de la razón histórica (1935). Però tornem a Ortega y Gasset i a Huysmans: en tots dos casos, la insatisfacció i la patologia física ens traslladen a un univers farmacològic molt proper al que han descrit autors com ara Paul B. Preciado (en el seu cas, el règim seria “farmacopornogràfic”). És a dir: la sexualitat viscuda com a patologia (allò que alguns, com ara el psicòleg John Money, anomenarien “parafílies”) floreix en l’actual societat narcotitzada. I diem “floreix” de manera molt conscient: les flors que dibuixa Manel Bayo no deixen de ser òrgans reproductius. De fet, la paraula orquídia, que és com s’anomena la flor de la família botànica més gran que existeix, prové del terme grec órkhis (ὄρχις), que significa ‘testicle’ o ‘ovari’. Són flors, les dibuixades per Bayo, provinents de paradisos artificials, llocs mentals ocults rere portes que només s’obren si hom disposa de la clau de la felicitat química adient. Les caixes de medicament són, en aquest sentit, una altra manera de fer visible les mancances d’aquell “indigent” i “ociós”, d’aquella “insuficiència vivent” que Ortega anomenava “per- sona humana”.

Contra natura és un projecte expositiu que pretén qüestionar (assenyalant-les) les fines i a voltes ambigües fronteres que separen elements tradicionalment vistos com a antagònics. La primera i més evident és, com dèiem, entre allò que considerem natural i el que és artificial. Una altra, potser inclús més rellevant, seria la que contraposaria verí a medicament. De nou, la distinció és enormement borrosa. I és que, en sentit estricte, un fàrmac (del grec φάρμακο, literalment ‘droga’) és qualsevol substància, biològicament activa, capaç de modificar el metabolisme de les cèl·lules sobre les quals fa efecte. Al camp de la medicina s’utilitzen amb fins terapèutics o preventius (profilaxi). Aquest concepte de fàrmac inclou les drogues, neurotransmissors, hormones, verins, etc. La qüestió torna a ser la mateixa: la diferència rau en l’ús que en fem i, encara més, en el seu monopoli i control. La Rosa reactiva imaginada per Bayo ho expressa a la perfecció: la seva bellesa és tan enganyosa com les partícules elementals que la conformen. Una cosa és el relat general i l’altra són les singularitats problemàtiques sobre les quals aquest se sustenta.

La idea ja la va anunciar Baudelaire de forma clarivident i precisa: Anywhere out of the world. Ni més ni menys: “Cette vie est un hôpital où chaque malade est possédé du désir de changer de lit.”