Un “Lleonard del nostre temps”. Així descrivia Picasso Bruno Munari (Milà, 1907-1998), una de les figures més significants del disseny i de la comunicació visual del segle XX. El 18 de febrer la Fundació Juan March inaugura la primera retrospectiva dedicada a Espanya a aquest artista, dissenyador i pedagog que va buscar l'essència de l'art i del disseny en l'equilibri entre el rigor i la lleugeresa, servint-se sempre del joc, de l'humor i de la ironia.
L'exposició, ideada com “una mostra col·lectiva de Bruno Munari” –com ell va titular una de les seves exposicions– inclou una selecció de prop de tres-centes pintures, dibuixos i escultures, projeccions i jocs de llum, peces de disseny gràfic i industrial, exercicis tipogràfics i escrits i llibres infantils procedents de col·leccions particulars i institucions públiques i privades. Tant la mostra, que inclou des dels seus primers treballs vinculats al futurisme i al disseny gràfic fins a les darreres experimentacions dels anys noranta, com la publicació que l'acompanya estan organitzades al voltant dels conceptes metodològics essencials al treball de Munari: el temps, el mètode, la lleugeresa, lexperimentació i la contemplació.
D'una manera o altra, la seva obra es pot entendre “com un exercici brillant i continuat perquè ens fixem en tot allò que està davant dels nostres ulls i sovint no veiem”, com expliquen Manuel Fontán del Junco, Marco Meneguzzo i Aida Capa al capítol introductori del catàleg de la mostra. Amb la paradoxa que aquest artista, que va afirmar haver “tractat de comunicar allò que els altres no veuen: un arc de Sant Martí de perfil, per exemple”, que va fer visible l'aire organitzant una pluja de paper sobre la plaça d'una petita ciutat italiana el 1969, o que va definir l'arbre com “la lentíssima explosió d'una llavor” no és tan conegut com visible que li correspondria. Després de les seves experiències gràfiques futuristes a la dècada anterior a la II Guerra Mundial, a la dècada de 1950 Bruno Munari es va confirmar com una mena d'“inventor” de formes i com l'inventor d'una idea general de “projecte” que unia art i disseny, gràfica i pràctica cromàtica i, a partir de la dècada de 1970, ensenyament creatiu i pedagogia. Una capacitat per jugar a diferents “terrenys de joc” que fa que la seva figura segueixi sent molt actual.