A Cadaqués: arquitectes que eren artistes i dissenyadors

Un llibre recent de Marc Arnal Huguet, que sorgeix de la seva tesi doctoral, ens endinsa en un moment de gran efervescència creativa a Cadaqués durant els anys seixanta del segle passat, ens demostra que Cadaqués no és només Dalí i ens permet d’afi rmar que Cadaqués era aleshores una altra cosa. L’art de viure. Peter Harnden, Lanfranco Bombelli i les cases per a artistes de Cadaqués, amb pròleg de Vicenç Altaió i epíleg d’Huc Malla (Editorial Comanegra), és un magnífic llibre, documentat, erudit i amb una excepcional documentació fotogràfi ca i planimètrica, que ens permet de reviure l’art de viure d’algunes persones benestants, d’un grup de bons vivants.

A Cadaqués hi havia i hi ha molts altres artistes creadors i arquitectes que construeixen i rehabiliten el passat rural del poble. Però Cadaqués, malgrat les celebritats que hi estiuegen, és un lloc intimista i els que volen fer-se veure fent ostentació de llur riquesa no hi són benvinguts. Malgrat la invasió turística que afecta les localitats costaneres, Cadaqués no ha canviat gaire, i el poc que ha canviat o que es vol canviar és objecte de dures crítiques perquè posa en perill un conjunt monumental d’una gran bellesa. Així, quan el 1956 el dissenyador anglès Peter Harnden i l’arquitecte italià Lanfranco Bombelli van arribar per primera vegada a Cadaqués, se’n van enamorar com abans d’ells ho havien fet Salvador Dalí i Marcel Duchamp, entre molts altres. Ben aviat va començar una poètica constructora que l’autor del llibre defi neix amb mètode i precisió a través de sis cases emblemàtiques en les quals es vivia l’arquitectura com una obra d’art. Seria bo que avui es fes un recorregut cultural per aquest patrimoni únic a Catalunya i probablement a Europa, on d’altres pobles, com Saint-Tropez per exemple, han viscut la presència d’artistes constructors però no de manera tan concentrada com a Cadaqués.

Fa 50 anys que morí Harnden i 100 que va néixer Bombelli. A Cadaqués hi són presents tots dos en el paisatge monumental a través de les cases del galerista George W. Staempfli (1960) al front marítim, de l’escultora Mary Callery (1961-63) i el seu taller (1964), de l’artista de la natura Xavier Corberó (1966) i de l’editor Fasquelle (1968), entre d’altres. Però el llibre va molt més enllà de presentar i estudiar aquestes cases, com eren abans, quin va ser l’encàrrec i el projecte i com s’hi va viure. L’estudi s’endinsa en els sistemes constructius locals, en la integració de l’art en l’arquitectura, en el respecte per l’entorn i en la vida d’alguns a Cadaqués durant aquells anys. Bombelli, influenciat per Max Bill i l’art concret que defensava la puresa, la llei i l’ordre en l’art i l’arquitectura, va transformar les antigues fàbriques de tractament de sardines i anxoves en tallers d’artistes i hi va promoure l’art. Hi ha llibres que contribueixen al salvament de la memòria del patrimoni arquitectònic, i aquest n’és un. La preservació del patrimoni privat ben entès hauria de ser això: respecte per allò que és vernacular, adaptació respectuosa i creativa a les necessitats del moment i després, pels descendents, hereus o nous propietaris, la consciència de saber on viuen.