Santiago Gimeno. Petjades II

Transcórrer per la vida, viure els seus espais i tot el que passa allà és la inspiració que mou la ment creadora de Santiago Gimeno. Els seus treballs són un desafi ament a la nostra manera d’estar, d’ésser, d’ocupar els espais i d’assimilar els indrets que ens envolten. No es tracta de llocs de pas, sinó d’entendre l’espai com a lloc en el qual perdurar i romandre. Habitar un espai no és només ser-hi sinó confondre’ns amb ell. Gimeno és conscient de les marques que el temps deixa en el nostre entorn, els nostres cossos i la transformació que això implica en tot allò que ens envolta. L’esdevenir humà no és un trànsit immaculat.

És en aquest punt on les obres de Gimeno ens plantegen una refl exió en dos sentits complementaris. D’una banda, i com indica Jaime Ángel, el desenvolupament d’aquest treball ha portat l’artista a plantejar-se nous horitzons de la seva plàstica, més vinculats amb l’exploració i l’interès per redefi nir espais. És a dir, si som agents passius o actius en la confi guració d’aquests espais. D’una altra banda, i allunyat de la qüestió més física i corporal, Gimeno és sabedor que tot això deixa un pòsit de memòria que conserva l’experiència viscuda. Aquests dos vessants de l’obra de Gimeno confl ueixen al parc dels Estanys, que esdevé l’entorn idoni per a aquest projecte que aplega un conjunt de 13 escultures de gran format titulat Petjades II.

En deambular pel parc, en el passeig, en caminar, les escultures apareixen com a reculls de l’experiència, metàfores de la petjada que l’experiència i el pas del temps deixen en nosaltres. Precisament, aquest concepte de petjada, que Gimeno repassa a Platja d’Aro, ja va ocupar un especial interès de l’artista durant la retrospectiva que va inaugurar el 2018 al Museu de Saragossa. Aquestes “petjades” són, prenent paraules de Walter Benjamin, “l’aparició d’una proximitat, per lluny que pugui ser el que la va deixar enrere”. Una proximitat que, des del present, ens manté connectats amb el passat. L’empremta és abans que res un material on el passat es pot construir i actualitzar en el present.

Concebudes a partir d’una marcada rotunditat de caràcter gairebé arquitectònic, el resultat és un treball de gran austeritat formal que, quasi com tòtems rituals, remet a allò ancestral de les cultures primitives arrelades a la terra. Allà on tantes vegades hem buscat la memòria continguda a les imatges del nostre passat, per entendre el nostre present.