L’imaginari ultralocal en el postglobal

És conegut que Cadaqués, com a poble aïllat i illa d’artistes, ha creat al marge de la depredació de la civilització de l’oci un repertori d’imatges i textos simbòlics del seu ultralocal. L’apropiació del paisatge per part de Dalí com a teló de fons de les seves pintures d’exili voluntari i permanent ajuda a explicar-ho, com també el motllo de guix de les plantes dels peus de Duchamp plenes de mosques seques per a una migdiada impossible. És, doncs, evident que l’ultralocal no és un fenomen positivista ni mimètic amb el lloc, ans com una identitat en construcció es nodreix tant del joc sublim com de la seva escatofília. D’una manera ben loquaç, Richard Hamilton hi va activar el seus jocs verbals provocant un atac a l’associació entre la bellesa llepada del lloc i el seu contrapunt amb la mala olor: una postal color crepuscle amb la roca sobresortint al mig de la badia convertida en una tifa de merda.

En aquests jocs mig hermètics, trobadorescos i avantguardistes, l’art s’oposa a la realitat elevada a símbol i el seu consum per part de la massa. El punt final és un xoc que provoca hilaritat, perquè s’ha baixat a l’humor popular que trenca l’ideal. Però la seva eficàcia no es troba tant en el cop de puny com en l’anàlisi dels processos constructius de lúcida naturalesa intel·lectual crítica.

N’acabem de tenir una renovada prova amb el tiratge del senyal de carretera d’una línia contínua que l’artista Jordi Mitjà ha utilitzat aquest estiu com a reclam de la seva exposició a la galeria Cadaqués. Es tracta d’una paradoxa, atès que el codi indica que la línia discontínua només delimita els carrils, per bé que tothom entén que es pot avançar i, a la muntanya que serpenteja cap a Cadaqués, és ben difícil d’avançar amb els seus 150 revolts. Encara més: a l’estiu tothom s’hi embussa. L’artista ha agafat cartells en gran format del vell i tancat Museu Peter Moore, l’exsecretari de Dalí que cobrava per tiratge, i, tallant-los a la mida cartell de botiga, els ha reciclat per al tiratge de la icona d’entrada a la carretera de Cadaqués. El palimpsest es fa damunt del fracàs estètic del mal gust de la massa consumidora d’art. El tema: la dificultat com a valor. Muntadas, al final del franquisme, l’estiu del 1974, va convertir la galeria en un plató de televisió en directe i en diferit. Al prototip Cadaqués canal local, s’hi passaven enregistraments i entrevistes de la vida de poble en el període hivernal, que res no tenia a veure amb l’estiu, ni amb la televisió única, d’informació única, com era el sistema de comunicació durant la dictadura.

I podríem estendre’ns llargament tot mostrant un arxiu de peces d’art que van ser creades a l’època en què la marca publicitària Cadaqués anava creixent fins a la seva implosió. De fet, i contràriament, l’art ja feia explotar la seva identitat golosa. L’artista anglès Oliver Chanarin, a punt d’instal·lar-se a Cadaqués, es refunda en una cita duchampiana i un núvol mironià. Partint de la idea dels tres trossos de corda que Marcel Duchamp va fer caure a terra i que li van servir per construir un sistema de mesurar derivades de l’atzar, ha posat a prova en grau zero una corda. A partir de la suspensió en la gravetat redefineix l’objecte artístic. Així, fent un exercici de física, amb les tecnologies més avançades, exhibeix allò que, donat com a aleatori, és real o que, sent producte derivat de la posttecnologia, és fetitxe d’art. Al capdavall, no era previsible la nostra identitat: la gravetat entre objectes distants.