2024 Inserció Bonart Segell IMPULSA CULTURA

Editoriala

Prendre el pols a l'Art del 2022, després de Miami de finals del 2021

Un dels creadors que va presentar la Creative Growth Art Center a la Fira NADA
Prendre el pols a l\'Art del 2022, després de Miami de finals del 2021

He trigat a escriure una reflexió sobre el meu darrer “pelegrinatge” a Miami per visitar el que és el darrer pinyol artístic i econòmic de la temporada, concentrat en una setmana intensa (Art Basel, Design Miami, NADA, Untitled, Art Miami, Context, Scoope, Pinta i INK Art Fair, Tha Bass, ICA, Pérez Collection, de la Cruz Collection, District Design…)  He trigat perquè s’han de poder pair amb tranquil·litat i donar-li alguna volta més a tota mena de reflexions en calent de propis i estranys. Serveixi aquest article també per donar algunes possibles llums i ombres al que ens pot esperar el 2022 i que aquesta efemèride de referència posa en relleu.

El director global d’Art Basel, Marc Spiegler, que enguany també ha hagut d’assumir a correcuita la direcció de la fira de Miami després que el seu director marxés a dirigir una prestigiosa sala de subhastes, tenia clar que les dues coses que s’han après de dos anys aturats físicament per la covid -virtualment van anar treballant com van poder- és: les fires i el sector de les arts han reforçat tota la seva operativa digital -tan de creació digital, venda digital com bàsicament de difusió a les xarxes- i que els temes de la igualtat, la raça i el medi ambient tenen un pes cada vegada més específic no només en els discursos dels artistes sinó en les polítiques culturals i en primer terme en les polítiques globals humanes del planeta. Un extrem que el porta fins i tot a justificar la pròpia existència de la fira tot dient que “el benefici cultural equilibra el cost ecològic que suposa celebrar una fira com la que organitzen”. Sobretot pel que suposo la petjada de CO₂ que representa anar expressament in situ a aquest esdeveniment i el material que no s’aprofita d’una fira que dura els dies que dura. Cal dir que el tema del reciclatge dels materials de la fira és més ràpid de resoldre -com ja hi ha iniciatives que ho aconsegueixen- que el tema de la petjada per l’impacte del turisme i del viatge, fins que els vols amb avió o els trajectes amb vaixell no siguin com a mínim amb carburants no contaminants.

El que ha quedat clar és que els països en vies de desenvolupament o els que ja estan desenvolupats, però no han tingut un nínxol dins la història canònica de l’art i de l’art contemporani, tenen cada dia més portes obertes; fins i tot amb propostes que potser no estarien del tot afinades per maduració conceptual i d’execució, però que s’exhibeixen per intentar pal.liar un dèficit pandèmic que la dominant visió de primer món, heterosexual i blanc ha menystingut durant dècades. Encara recordo el meu primer apropament a l’art xinès contemporani gràcies a la crítica d’art Maria Lluïsa Borràs a la Fundació Niebla de Casavells fa quasi dues dècades, llavors ja vaig seguir posteriorment amb monogràfics el 2008 a la Fundació Joan Miró -Art Contemporani xinès de la Col·lecció Sigg- i a diversos museus de Viena per acabar amb una retrospectiva el 2016 a la fundació Louis Vuitton de París titulada “BENTU”. Cal dir que el gegant asiàtic va fer una ofensiva cultural/econòmica emulant la dels americans amb els seus Guggenheim i el pla Marshall com a bandera. Malgrat tot, sovint a aquesta “propaganda” també els sorgeixen discursos crítics com els d’Ai Weiwei, l’artista-activista que trenca el maquillatge amb el qual s’utilitza l’art per dissimular societats amb dèficits democràtics importants; també va passar amb el franquisme a la península.

També podem posar exemples com el de la Fundació Tàpies de Barcelona, qui ja va apostar el 2014 per la visió afroamericana de Kerry James Marshall (Birmingham, Alabama, 1955), una mostra prou rellevant i reveladora. Les apostes de Vicent Todolí a la seva etapa per la Tate Modern no deixen ningú indiferent, amb l’ajuda de la sempre intel·ligent Josefina Entrecanales. També he vist de la mà del col·leccionista Lluís Coromina l’aposta per alguns creadors africans de Benín, bàsicament escultors, en la seva col·lecció o a les fires de Miami la presència del jove pintor ghanès Amoako Boafa que era bastant omnipresent. I ho feia amb una tendència pictòrica que em recordava Egon Schiele amb una paleta radicalment diferent de l’austríac i molt potent cromàticament. També cal apuntar que des de l’any passat tenim una directora del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), Elvira Dyangani Ose, cordovesa d'origen equatoguineà i que va estudiar Història de l'Art a la Universitat Autònoma de Barcelona –ha voltat mig món–, i que vol donar a conèixer un nou rumb a l’entitat en la seva condició de dona –és el primer cop que l’entitat té una dona al capdavant en vint-i-sis anys d’història—i en la seva condició d’afroeuropea.
Prendre el pols a l\'Art del 2022, després de Miami de finals del 2021 Una de les obres de "55 sunrises" de l'artista Sho Shibuya a la instal·lació de Saint Laurent

REVOLUCIÓ DIGITAL: NFT

D’entre totes les fires i espais artístics que vaig tenir la possibilitat de visitar i no van ser pocs -els meus companys de viatge i jo vam fer una mitja de deu kilòmetres diaris mirant art durant una setmana- em va sorprendre -i no- que només Art Basel tingués un espai expressament per introduir el tema dels NFT (Non-Fungible Token); a altres fires només vaig trobar algunes propostes esporàdiques dins algunes galeries. El propi Marc Spiegler apuntava en una entrevista a El País que els NFT són meme stocks [valors virals] i que encara queda recorregut, malgrat que la revolució existeix. Fa molts anys que s’està generant art digital i videoart de primer nivell- –la fira Loop de Barcelona n’és un exemple de com treballar-ho i tot just ara s’està aconseguint regular fórmules per comercialitzar-los. I quan tot això succeïx, sorgeix un altre format digital per acabar de revolucionar i alhora enredar un xic més tot plegat. El cert és que són mitjans pensats -com la fotografia- per tenir difusió massiva i els acabem “capant” per poder-los comercialitzar. I és que la raó de la poca presència a les fires té una certa lògica, l’art digital té més recorregut en els formats de difusió digital, mentre que la corporeïtat de la pintura, l’escultura, la ceràmica, el dibuix i l’obra gràfica tenen les seves millors possibilitats en les fires on la presència física és el requisit. Malgrat que tots ja sabem que la potenciació de la difusió dels “objectes d’art” físics no ha parat de pujar a les xarxes, així com els tours virtuals basats en les fires presencials.

 

LA LOGÍSTICA, UN CERT FRE

Arribar fins a Miami volia dir tenir vacunes, papers omplerts… i arribar-hi amb tot el material expositiu ja era quelcom dificultós perquè encara predisposava tenir més “burrocràcia”. Els problemes de logística a escala mundial estan posant traves al pelegrinatge per les fires. Això va provocar que moltes galeries ho pensessin dues vegades a l’hora de participar en algunes de les fires de Miami, la galeria 3 punts de Barcelona, una assídua a Art Miami, enguany es va quedar a Barcelona. I la veritat és que més d’un expositor va tenir la mala sorpresa de tenir l’estand buit perquè les obres no havien arribat (a Untitled i a Art Basel hi havia dos exemples destacats). Entre les peripècies, la de la galeria sevillana Alarcón-Criado, que conjuntament amb la madrilenya Max Estrella, van participar a Untitled i van suar per tenir-ho tot sense haver de patir. La paperassa va ser molt feixuga, explicaven els mateixos galeristes.

Prendre el pols a l\'Art del 2022, després de Miami de finals del 2021 Escultura de Jaume Plensa a Art Basel

RÀNQUING: NADA, ART BASEL, DESIGN MIAMI, UNTITLED, ART MIAMI/CONTEXT, INK ART FAIR, SCOOPE i PINTA

Clar i rotund. La fira que em va agradar més fou NADA, que per més inri, tenia una secció titulada Printed Matter + Exile Books -emulant la fira Arts Libris. La seva dimensió humana, el seu deix més disruptiu, més fresc, és el que em va seduir; sobtar no, perquè el 2018, quan hi van participar els barcelonins Bombon Project, ja es veia una selecció molt acurada i amb propostes trencadores, irreverents… Dins aquesta fira hi participava Creative Growth Art Center, un centre d’art i galeria ubicat a Oakland que potencia les obres de persones amb altres capacitats i els fa un acompanyament extraordinari. L’artista de referència fou Judith Scott. En aquest sentit a Catalunya han sorgit entitats com Fundació Estany, Mas Casadevall, Fundació Estímia, Ampans, Fundació Josep Santacreu, SETBA o Fundació Lluís Coromina que treballen en aquesta direcció, igual que la plataforma de referència en l’àmbit peninsular que és Debajo el sobrero de Madrid. La galeria Edel Assanti de Londres proposava un showroom amb pintures de Dale Lewis que no deixava ningú indiferent amb la temàtica de l’homosexualitat expressada sense embuts o les propostes d’Ex Ovo de Dallas.

Prendre el pols a l\'Art del 2022, després de Miami de finals del 2021 La galeria Edel Assanti de Londres proposava un showroom amb pintures de Dale Lewis 

Per altra banda, Art Basel va tenir la participació de dues galeries de Barcelona, Polígrafa -una veterana del sector i de la fira- i Mayoral -que s’estrenava presencialment-, així com la galeria mexicana Labor que dirigeix la gestora cultural barcelonina Luz Massot. La franquícia amb seu a les illes i al país basc Hause & Wirth tampoc podia faltar. La presència d’autors catalans estava encapçalada per escultures, per descomptat, de Jaume Plensa a la galeria Lelong. També tenien espai destacat la galeria de Madrid Elvira González i altres mítiques com Gagosian o la Galerie 1900-2000 de París que ha representat diverses vegades l’autor català Xavier Escribà. És evidentment que Art Basel és un gran transatlàntic, una acció de màrqueting i economia de primer nivell del govern suís canalitzat a través del banc UBS, que mou el gran volum de vips de la setmana; l’excel·lència de les seves galeries també és innegable, malgrat que hi havia baixes destacades i també alguna alta que sorprenia. La fira és espectacular, té una presència d’espais d’obres de gran format que es conjuga amb espais “més petits”, el de les galeries on es fa bàsicament venda crua i pelada; un apartat d’NFT i una secció de conferències que voldria qualsevol museu d’art contemporani, així com revistes d’art de primer nivell com Artforum, Freeze… regalant exemplars per gaudi del públic assistent. La valoració global és que ha anat bé pel que fa a públic (60.000 mil visitants, malgrat les restriccions d’aforament) i de vendes, sembla que la gent tenia ganes de sortir i gastar, tot i que tothom era molt prudent en aquest sentit a l’inici del certament. Una tendència que sembla que s’hagi d’exportar el 2022, encara que la variant òmicron ho endarrereixi un xic més tot plegat.

Al costat d'Art Basel ens topem amb Design Miami, en podríem dir un ventall de propostes d'art que tenen funcionalitat o de disseny industrial de mobiliari que té un grau d'originalitat que l'apropen més a l'art que a l'artesania. És un espai ben estudiat i complementari a la gran fira que treballa el segment del moble d'art que fa temps que galeries treballen conjuntament amb el concepte d'art "canònic". 

Prendre el pols a l\'Art del 2022, després de Miami de finals del 2021 Jordi Mayoral, Ricard Planas, Ramon Tàssies, Lluís Coromina i Montse Oller a l'estand d'Art Basel de la galeria barcelonina

Untitled que s’allotja a la platja, al costat de la fira Scoope, és també una de les refinades i amb propostes més harmòniques i conceptuals. Seria un mig camí entre Art Basel i NADA. Enguany els estralls de la pandèmia es deixaven visualitzar amb un deix general un pèl més mesurat i sense radicalismes. La gent vol vendre perquè la inversió per anar a qualsevol fira no és econòmic. Entre les propostes que em van captar l’atenció destaca l’estand que hi havia de la galeria Eden Airlnes de Richmond (EEUU), amb un esperit rebel i trash amb pintures de Kevin Sabo i la proposta de Masako Miki amb escultures com sortides d’un còmic manga de la galeria CULT Aimee Friberg Exhibition. També em van captivar els fotogravats d’Ira Lombardía per la galeria Alarcón-Criado i les escultures de paper-arbre de Miler Lagos i l’obra digital de Daniel Canogar Amalgama Phillips de la galeria Marx Estrella de Madrid. La Tern gallery de les Bahamas tampoc es van quedar endarrere amb les propostes d’April Bey, Cydne Jasmin Coleby, Kendra Frourup i Anina Major. I per acabar una proposta de disseny industrial, cadires de l’Atelier Caracas produïdes per Studio Boheme sota el títol de “Radical Semantic”.

L’altre gran fira amb visitants i potencial és Art Miami i la seva filial Context. En aquesta edició, el brilli-brilli havia passat a un segon terme i es veien propostes menys esteticistes; tens la sensació persistent en aquesta fira i a Scoope que hi hagi obres molt semblants a grans noms que es poden veure a Art Basel, però això sí, més barates. Així, entre les obres de Basquiat o Frida Kahlo i mediàtics com Bansky a la Chase Contemporary es combinaven promeses emergents i altres emergits.

La fira Scoope, al costat de la sorra, és una franquícia global amb un totum revolutum de propostes massificades de les quals n’hi ha, de tant en tant, un parell d’interessants. Això sí, té un nombrós públic fidel que no para d’emplenar una carpa en la qual pots agafar un constipat per la baixa temperatura produïda pels aires condicionats; una dominant en pràcticament totes les fires d’art, visca l’ecologisme! Entre les troballes, la Coloring the word Foundation, amb seu a Madrid, que és una organització no lucrativa creada per IAM OKUDA, unió de l’artista Okuda San Miguel i Ink and Movement, que contribueix a la promoció de la diversitat i la millora de la qualitat de vida de les persones i comunitats, emprant l’art i el color com a instrument de transformació i canvi.

Les dues darreres fires per donar un cop d’ull foren Pinta, molt fluixa i concentrada en el mercat llatinoamericà, però que tenia la presència de la galeria barcelonina Zielinsky amb un estand més que digne i que potser estava en una fira equivocada; i la fira d’art gràfic, dins un hotel i al costat de la fira Art Basel, INK Art Fair. Aquesta darrera tenia un mostreig rigorós d’obra gràfica de primer nivell amb galeries històriques com la Marlborough. Preus de tota mena, però posant de manifest que l’obra gràfica ha tingut i tindrà sempre un espai destacat en la història de l’art. Tots els grans creadors han treballat en aquesta tècnica sobre paper que té una poètica i una sensibilitat especial, tal com la gent del Miniprint de Cadaqués posen en relleu any rere any.

 

LES GRANS MARQUES DE MODA ENTREN DE PLE A L’ART

La relació entre Art i moda, quan amb alguns dissenyadors el suport tèxtil és una excusa per generar les seves creacions artístiques, fa dècades que és present. A banda, el fenomen de com les grans marques de luxe s’han apropat i “apoderat” de l’art contemporani per donar més creativitat i valor afegit a les seves col·leccions, botigues… és un fet innegable des de fa dècades. Però cada vegada això és més present, ja que el seu poder per patrocinar creadors i grans esdeveniments és una font d’ingressos essencial per al sovint feble ecosistema artístic i creatiu. A Miami on això es posa de manifest de manera més clara és en el Design District, un barri on totes les grans franquícies de luxe -la botiga Loewe recentment inaugurada destacava amb un impressionant mural de Sol Lewitt, que no tenia res a envejar al del Caixafòrum Barcelona- es fusionen amb l’Art i conviuen amb espais artístics com l’Institut d’Art Contemporani de Miami (ICA), la De la Cruz Collection o les galeries Lelong amb una mostra col·lectiva amb una obra de Jaume Plensa, l’Opera Galeria amb una miniretrospectiva de Keith Haring espatarrant o la Goodman Gallery amb dibuixos i escultures de William Kentridge.

Prendre el pols a l\'Art del 2022, després de Miami de finals del 2021 Escultures gegants de Virgil Abloh al District Design

Si parlem d’art urbà destacaven dues escultures gegants del desaparegut Virgil Abloh, una instal·lació inspirada en els escacs per a la col·lecció primavera/estiu de Louis Vuitton, així com les escultures d’art tou i pop de Studio Proba + Enjoy the weather titulades Tomorrow Land i que es trobaven disseminades per un munt de places del districte. Durant aquelles setmanes l’artista urbà barceloní Xupet Negre va exposar obres en una galeria privada de Miami Beach i va aprofitar per fer un gran mural urbà a la zona propera al Distric, on ja en té d’altres.

L’altre gran esdeveniment a l’espai públic fou el patrocinat per Saint Laurent arran de platja a Miami Beach i titulat 55 sunrises. Un edifici de petit format instal·lat com un espai d’art va servir per embolcallar la proposta de l’artista japonès Sho Shibuya que va voler posar color a les notícies de les portades del diari The New York Times, sota la curadoria d’Anthony Vaccarello. El diari servia de llenç de pintures inspirades en el naixement del dia. Shibuya va iniciar aquest projecte, titulat Sunrises from a Small Window (“Clarejar des d'una finestra petita”), com una manera de documentar la seva vida durant el confinament per coronavirus. Com suggereix el seu nom, l’artista s’inspira en la visió que tenia des del seu apartament a Nova York per pintar interpretacions abstractes de la sortida del sol. Així, l'artista pinta encantadors blaus, roses càlids i grocs assolellats a sobre de titulars, fotografies i notes. Com a resultat, aquestes belles composicions capturen un moment únic i són una forma alternativa de suportar el que apareix a les notícies. Veure aquestes obres, mentre clarejava o s’esdevenia el capvespre arran de platja, tenia el seu encant i la seva poètica, que es va documentar amb un catàleg-objecte-diari impecable.

Prendre el pols a l\'Art del 2022, després de Miami de finals del 2021 Arquitectura a la platja per acollir la proposta de Sho Shibuya per Saint Laurent

CONCLUSIONS

Les conclusions poc a molt podrien dir: les ganes del món i del sector de la cultura, que ha patit molt i encara pateix, per tornar a remuntar i posar un punt de bellesa i de reflexió crítica en el nostre món. Que les fires encara no desapareixen, malgrat que es reinventen i, com passa empresarialment, o hi ha grans grups (Art Basel) o petits operadors (NADA) que tenen un discurs i un nínxol estètic i de mercat específic. La sostenibilitat en tots els sentits té un pes més determinant que mai, com els discursos de gènere i d’igualtat racial. L’art serà social o no serà podria servir d’eslògan però no només perquè l’art sobreviu a ell mateix sense portar cap emblema ni etiqueta. Malgrat el que queda clar és que tenim diverses pandèmies globals paral·leles com la sida, les morts per contaminació, per accidents de trànsit, per suïcidi, per desnutrició o per guerra, la més destacada la covid, que ens diu que l’emergència climàtica ha arribat per quedar-se si no fem res per revertir-ho i que, això, és potser el repte més important de la nostra espècie. El “quid” de la qüestió, no és que desaparegui el planeta, sinó que desapareguem nosaltres com instant en l’univers.  Aquesta lluita per revertir aquesta tendència, l’art i la cultura -com a nucli essencial de la societat- té un deure per visibilitzar-ho i intentar modificar-ho. Aquesta realitat i aquest canvi de paradigma té l’art o hauria de tenir-lo com un aliat principal.

Prendre el pols a l\'Art del 2022, després de Miami de finals del 2021 Una de les escultures-taula de la fira Design Miami

BONART_BANNER_180x180Impremta Pages - banner-180x178

Interesatuko
zaizu
...

Bonart_banner-1280x150_FONS-AVUI-90