Què volem fer amb Gaudí?

Gaudí fou, i segueix sent, “incòmode”. Mai li perdonarem no haver seguit les regles invisibles per ser un artista de prestigi, com s’ha de ser, fins a acabar sota un tramvia amb imperdibles en lloc dels ortodoxos botons, fet que obligà el doctor Trias Maxenchs, el seu veí al Park Güell, a acudir a l’hospital en què tenien un “incòmode i aparentment captaire accidentat” i que, per sort per a Gaudí encara que massa tard, resultà ser un “incòmode metge” que hauria d’haver tingut ja, a aquestes hores, més d’una tesi doctoral després de la seva interessantíssima i oblidada vida professional prèvia a la Guerra Civil. Ara s’atansa el Congrés Mundial de la UIA, la Unió Internacional d’Arquitectes, l’any 2026 a Barcelona, coincidint amb els 100 anys d’aquesta mort “incòmoda” de Gaudí.

Les primeres reaccions, i alguns articles previs, sobre la seva herència cultural en conèixerse aquesta cita mundial no em convencen sobre la possible superació d’aquesta “incomoditat”, sinó tot al contrari. Gaudí, que tingué la base solidíssima d’un gran artista polifacètic i avançat en moltes dimensions artístiques, segueix sent utilitzat de mil maneres per ocultar la seva autèntica vàlua, sota una muntanya de prejudicis que no deixen veure-la, utilitzant la Sagrada Família com a prova d’un misticisme molt limitat, amb una crítica artística molt allunyada de què un bon artista es mereix per part del seu país, Catalunya en aquest cas, si no m’equivoco.

El que hauríem de fer en els anys que falten fins a la trista efemèride de l’any 2026 és demostrar al món que som capaços d’explicar l’èxit mundial de la seva obra sobre les bases culturals dels últims avenços científics i artístics, des de les filosofies més contemporànies fins a les ciències de la intel·ligència artificial, per poder deixar de pensar que els milers d’usuaris visuals que s’entusiasmen davant de les seves obres són ignorants i manipulats turistes massificats, i no intel·ligents i sensibles éssers humans que entenen i senten allò que nosaltres, per desídia, no som capaços d’explicar.

Ni els nens ni els artistes naixen i es desenvolupen de forma espontània, sinó que necessiten un context educatiu i cultural en el qual viure i sobreviure. Sense aquest, es moren, senzillament. Els genis autònoms i superiors són un mite que només serveix per amagar les raons tant de la seva vàlua com de la seva “incomoditat”. Per tant, posem-nos a treballar en una bona crítica, i no només de Gaudí, i no busquem excuses de mal pagador.