Francisco de Zurbarán (1598-1664) és un dels mestres més representatius del Segle d’Or espanyol. Els principis fonamentals del seu art estan vinculats al naturalisme barroc: pintar amb precisió allò que poden veure els ulls, però amb la voluntat d’anar més enllà de la realitat tangible per descobrir una dimensió profunda i espiritual de la vida, interpretant el discurs religiós de l’època. Gràcies a la col·laboració entre el Musée des Beaux Arts de Lyon, el Boston Museum of Fine Arts i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, s’han pogut reunir per a aquesta exposició, de manera absolutament excepcional, les tres versions que Zurbarán va fer de La visió de sant Francesc del Papa Nicolau V. Aquest tema iconogràfic revela la inventiva de l’artista extremeny, que empra la pintura com un mitjà de revelació transcendent. La seva austeritat i contundència formal troben eco en diferents artistes catalans contemporanis, que l’homenatgen o que en fan una recerca paral·lela. Antoni Tàpies, Aurèlia Muñoz, Josep Guinovart, Joan Hernández Pijuan, Alfons Borrell, Toni Catany i Marta Povo ens mostren com es pot accedir a una experiència estètica de meditació a través de la matèria, la llum i la geometria. Antoni Llena, antic monjo franciscà, i Eulàlia Valldosera han dut a terme dues instal·lacions especialment per a l’ocasió. Reunir Zurbarán i aquests artistes enriqueix les lectures i ens porta a constatar que les grans inquietuds de la humanitat perduren en el temps.Francisco de Zurbarán (1598-1664) és un dels mestres més representatius del Segle d’Or espanyol. Els principis fonamentals del seu art estan vinculats al naturalisme barroc: pintar amb precisió allò que poden veure els ulls, però amb la voluntat d’anar més enllà de la realitat tangible per descobrir una dimensió profunda i espiritual de la vida, interpretant el discurs religiós de l’època. Gràcies a la col·laboració entre el Musée des Beaux Arts de Lyon, el Boston Museum of Fine Arts i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, s’han pogut reunir per a aquesta exposició, de manera absolutament excepcional, les tres versions que Zurbarán va fer de La visió de sant Francesc del Papa Nicolau V. Aquest tema iconogràfic revela la inventiva de l’artista extremeny, que empra la pintura com un mitjà de revelació transcendent. La seva austeritat i contundència formal troben eco en diferents artistes catalans contemporanis, que l’homenatgen o que en fan una recerca paral·lela. Antoni Tàpies, Aurèlia Muñoz, Josep Guinovart, Joan Hernández Pijuan, Alfons Borrell, Toni Catany i Marta Povo ens mostren com es pot accedir a una experiència estètica de meditació a través de la matèria, la llum i la geometria. Antoni Llena, antic monjo franciscà, i Eulàlia Valldosera han dut a terme dues instal·lacions especialment per a l’ocasió. Reunir Zurbarán i aquests artistes enriqueix les lectures i ens porta a constatar que les grans inquietuds de la humanitat perduren en el temps.

El Sant Francesc d’Assís a partir de la visió del papa Nicolau V és una representació que s’inspira en un succés llegendari, reportat per primera vegada l’any 1557. El papa i el seu seguici baixaren a la fosca cripta d’Assís a veure el sant, només amb la il·luminació d’una torxa, i van descobrir meravellats la presència del seu cos momificat. La majoria dels pintors descriuen l’escena de forma narrativa, però Zurbarán simplifica una història complexa en un quadre que impacta l’espectador, que se situa en el lloc del sant pare i comparteix una experiència subjectiva al llindar del miracle: el descobriment d’un cadàver que sembla viu. Es tracta de l’art en la seva màxima potència, quan una imatge ens porta més enllà de la realitat aparent.

Com Zurbarán, alguns artistes contemporanis empren la síntesi abstracta per transcendir les imatges banals i conduir-nos a la reflexió íntima. Així, Antoni Tàpies efectua un moviment d’aproximació a la matèria i monumentalitza uns plecs que evoquen un espai a la vegada material i mental. Alfons Borrell, per la seva banda, construeix un buit essencial, ple de vibracions i ferides.

Zurbarán és bàsicament un pintor de temàtica religiosa i un dels principals intèrprets del pensament catòlic en plena Contrareforma (la renovació teològica de l’Església després del Concili de Trento). El seu art volia connectar amb la divinitat mitjançant els sentits, interpretant el que és sobrenatural des d’un punt de vista humà, segurament imbuït per textos d’autors com sant Ignasi de Loiola, sant Joan de la Creu o sant Felip Neri. Això ho representa sovint mitjançant figures individuals aïllades, que viuen intensament el seu fervor espiritual.

El misticisme té moltes facetes. Antoni Llena dibuixa obsessivament a partir de les iconografies zurbaranesques de la santedat i la religió, i en descobreix les dimensions de fragilitat, esoterisme i, potser, erotisme. Josep Guinovart evoca, des de la matèria, la dualitat entre llum i foscor. Marta Povo ho fa amb la fotografia i captura la manifestació reveladora i mística de la llum, quasi miraculosa.

Zurbarán també és considerat com un dels mestres del bodegó, o natura morta, del segle XVII. Un dels factors més destacats de les poques obres conservades és el càlcul rigorós i ordenat de les composicions. El pintor endreça elements desiguals amb una precisió quasi geomètrica i modela els volums a través de la llum, fet que fa emergir els objectes de la foscor amb gran sobrietat i contundència. El conjunt provoca una gran sensació de pausa i silenci, que pot conduir l’espectador a qüestionar-se sobre el pas del temps. Analitzant el gènere del bodegó, Hernández Pijuan organitza distància i llum per mostrar la compartida estructura fonamental de les coses i de la pintura. Toni Catany replica l’ordre zurbaranesc i introdueix el factor temps amb l’estranya bellesa de la putrefacció.

Zurbarán i la ciutat de Sevilla van tenir un paper remarcable en la difusió del culte a la Immaculada Concepció. Les aparicions marianes són manifestacions de la Mare de Déu davant de persones en un context determinat. Sovint el cos de la Verge està suspès o flota a l’aire, un fenomen extraordinari que es pot etiquetar com a levitació. Maria quasi sempre rep ajuda divina, ja sigui en forma de núvols (daurats o blanquinosos), angelets (de cos sencer o en la versió querubí –cap i ales–) o la mitja lluna de la Immaculada (símbol de castedat). Aquesta sèrie de recursos escenogràfics crea una geografia imaginària entre el cel i la terra.

Desmitificació i rehabilitació espiritual poden coincidir. Eulàlia Valldosera projecta llum sobre uns modestos utensilis, tradicionals i moderns. De l’ombra d’un pot de neteja sorgeix la figura de la Mare de Déu; un calze es dibuixa a partir d’un recipient de detergent Colón. Aquesta presència mariana, sorgida de la més gran humilitat, denuncia ordres establerts alhora que defineix una energia específicament femenina. Finalment, Aurèlia Muñoz dona una qualitat aèria al teixit nuat que reuneix diferents cossos, de manera que aporta una dimensió social i unitària a aquesta presència.