Bonart 199

Ricard Planas Camps

Arranz Bravo, Brossa, Borja-Villel i l’autocensura

No puc començar aquest article editorial sense recordar la figura d’una de les persones que més m’han ajudat personalment i que també va col·laborar aBonart Cultural, a banda de ser-ne membre del conseller assessor: l’amic i artista Eduard Arranz-Bravo, l’home, entre altres coses, de la fàbrica pintada de l’autopista AP-7, la Típel. El dia després del seu traspàs vaig escriure al diari digital de Bonart una reflexió extensa que resumiria amb el següent paràgraf:“Tenia una ironia intel·ligent i juganera que el feia molt murri. Era un home atòmic, no deixava a ningú indiferent. Va tenir una relació molt especial amb el galerista de Cadaqués Lanfranco Bombelli. De fet, gràcies a la galeria Cadaqués va contactar amb galeristes alemanys i, posteriorment, ambgaleristes americans –Franklin Bowles– que van consolidar la seva trajectòria professional de manera internacional. Era un home renaixentista: pintava,dibuixava, va fer un munt de gravats, va fer escultura –L’acollidora de l’Hospitalet, on hi ha la seu de la seva fundació–, ceràmica, muralisme, il·lustració de llibres –gran lector– i s’havia atrevit fins i tot a pintar un transatlàntic. Artista total, artista expandit, com diria Joan Brossa. Parlava cinc idiomes, era un treballador incansable, seriós i escrupulós al màxim; va ser el petit d’una casa de vuit germans, fet que li va donar una agilitat mental i humana i unes ganes de lluitar que el tenien sempre activat. Encomanavaenergia a tota hora i a tothom. Ha estat una pèrdua molt important per a l’artigrafia catalana, espanyola i euromediterrània de l’art contemporani.”

En aquesta primera revista de l’any, que coincideix amb el número 199 –la propera revista serà el número 200, en la qual commemorarem els 25 anys delgrup Bonart Cultural, el 19 de novembre del 1999–, tampoc podia deixar d’agrair a la Galeria Miguel Marcos i al seu fundador –la persona que més ha ajudat a la internacionalització de l’autor– la possibilitat d’elaborar un monogràfic en el Malart sobre l’obra poeticovisual de Joan Brossa, un símbol de compromís amb la transgressió per a tota una generació. Un agraïment que també faig extensiu a la Fundació Joan Brossa.

I de Brossa a Borja-Villel, el protagonista del següent capítol: el nou fitxatge estrella del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Nascut a Burriana el 1955, l’exdirector del Museu Reina Sofia de Madrid, del MACBA de Barcelona i de la Fundació Tàpies es va presentar amb una calma tensa per part dels responsables d’equipaments museístics catalans, així com de molts agents articuladors culturals del país que no acaben d’entendre del tot la funció que desenvoluparà, l’elevat sou (tres anys, a noranta mil euros per any) sense concurs previ d’una persona a qui ningú li retreu els mèrits, ni la trajectòria, però sí l’encaix i la idoneïtat en el moment actual. Una jubilació d’or per uns, una insensatesa per altres, un fitxatge mediàtic per uns més, una alenada d’aire fresc per uns altres, una incògnita per molts. Deixant de banda Borja sí o Borja no, el resum podria ser: les problemàtiques museístiques no són per la falta d’empenta ni d’idees dels directors i dels diferents agentsarticuladors, sinó d’una política erràtica des de fa dècades que s’intenta resoldre com es pot–el Conca acaba de generar debats amb la trobada Politarts–, d’una manca de consens global de sector, d’una manca de pressupost executat –no el que surt en els grans números d’inici de legislatura– i d’una molt i molt greu problemàtica de “burrocràcia” administrativa que impedeix als de dinsl’administració i als de fora ser àgils. I per mi aquest darrer punt és també nuclear. No és una problemàtica de Cultura sinó de tot el conjunt de conselleries i ministeris: estan quasi paralitzant el país o, si més no, alentint-lo d’una manera desesperant. Per tant, hi ha feina a fer, com arreglar el Pla de les Arts Visuals a Catalunya, que ens passem el dia fent-lo i refent-lo, o el Pla de la Fotografia, que no té sentit que treballi a banda d’Arts Visuals. En fi, hi ha tema per reflexionar. No podem desaprofitar actius però cal saber com encaixar-los i,sobretot, és flagrant com el codi de bones pràctiques per incorporarprofessionals s’ha obviat. I encara se’m fa més estrany que un nucli artístic i cultural sempre sensible i reivindicatiu sobre aquests afers estigui pràcticament mut; deu ser que segons l’afinitat amb una persona o una altra el sentit crítics’esbaeix? Un sentit crític que fa que l’entorn de l’art es mobilitzi –menys del que voldríem– pel no tancament d’un centre d’art com el Maristany a Sant Cugat del Vallès –la variable econòmica és fàcil d’argumentar en la cultura. Tot això em fa reflexionar sobre els mecanismes de la crítica i com, molts cops, la poca salut democràtica i de llibertat d’expressió provoca que nosaltres mateixos ens autocensurem per por de les represàlies. L’època amb més possibilitats de plataformes i anul·lem el sentit crític per por. La por com a motor de limitar-ho tot. I constatemque el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, encertadament, ha elaborat un decàleg per garantir la llibertat d’expressió als equipaments nacionals de Catalunya, potser perquè la purga de dissidents culturals a algunes regions d’Espanya –també ha passat al nostre país– no s’expandeixi. Unes reflexions que, titulades La crítica d’art a l’època de la no crítica: l’autocensura, vaig poder esgrimir gràcies al convit del crític d’art i amic David G. Torres i del màster en art contemporani de l’IL3, un espai de debat i reflexió per interactuar amb persones de l’altre costat de l’Atlàntic, un gaudi.