Miquel Gonzalez, el Castell de Montjuïc fa memòria

El Castell de Montjuïc presenta la exposició fotogràfica de Miquel Gonzalez Memòria Perduda que posa en evidencia la falta de memòria històrica a l’Estat Espanyol i a Catalunya. A la mostra es poden veure 36 fotografies en gran format capturades a les ubicacions de les fosses comunes i de les zones en què es van produir les atrocitats relacionades, i que encara no han estat excavades o commemorades Actualment, els cossos de 114.000 persones “desaparegudes” durant la guerra civil espanyola (1936-1939) i la dictadura de Franco (1939-1975) resten en fosses comunes a les cunetes, als afores de ciutats i de pobles, en barrancs o en descampats. Durant la Guerra Civil, més de 200.000 civils van ser assassinats per part dels dos bàndols, la majoria d’ells lluny dels camps de batalla, en zones sense resistència. Tres quartes parts de les víctimes, 150.000, van ser executades en territori franquista i 20.000 més van ser afusellades durant les setmanes posteriors a la victòria de Franco. Memòria Perduda, del fotògraf Miquel Gonzalez, mostra imatges de les ubicacions d’aquestes fosses i de les zones en què es van produir aquestes atrocitats, i que encara no han estat excavades o commemorades. Molts d’aquests indrets es van perdre i van restar ocults sota noves carreteres o edificis, o simplement van desaparèixer sense deixar cap rastre o senyal del seu passat cruel. Aquesta absència de memòria històrica i el desig de trobar la veritat van dur Miquel Gonzalez a investigar aquests escenaris de violència i a fotografiar-los. Es volia apropar als llocs on es van cometre aquestes barbaritats de la manera més neutral possible i reaccionar sense prejudicis davant de tot allò que hi va trobar. Volia que tot el que no es podia veure, el passat invisible, adquirís la mateixa importància que el present visible a través d’aquestes fotografies; fer-se preguntes, més que no pas suggerir respostes. Miquel Gonzalez va fotografiar cada ubicació en l’hora, el dia i l’estació de l’any tan propers com fos possible al moment en què va tenir lloc cada atrocitat. La majoria de les fotografies es van fer entre la posta i la sortida del sol, els millors moments per “anar a passejar” i per executar. El buit i el silenci d’aquestes hores confereixen al paisatge una certa serenor, que contrasta amb els horrors que van tenir-hi lloc. Tot i que aquests espais estan plens de rastres d’humanitat, l’absència de gent va ser el que més va impactar Miquel Gonzalez. Li va fer pensar en les víctimes i, d’alguna manera, en va recuperar la presència en la buidor dels paisatges. la presència en la buidor dels paisatges. A la imatge, fotografia de Miquel Gonzalez a Barranco del Carrizal, Órgiva, Granada.