L'escriptor Blasco Ibáñez i els seus amics al Museu de la Ciutat

El Museu de la Ciutat de Benicarló (Mucbe), plaça Convent 87, presenta a partir de l'11 de maig l'exposició Blasco Ibáñez i el rostre de les lletres. Composta per 48 fotografies Blasco Ibáñez i el Rostre de les Lletres vol mostrar la imatge del gran escriptor valencià, al costat dels més notables escriptors espanyols del seu temps. Blasco Ibáñez (València, 1867-Mentó, França, 1928), va ser el més important escriptor valencià i el més universalment reconegut. Ja en els dies finals del segle XIX, quan no havia complit encara els 30 anys, era una figura enormement popular i volguda, al que seguien les masses enfervorides, atretes per les seues idees i per la força volcànica dels seus discursos. El blasquismo va contagiar a les classes treballadores del mar i de l’horta l’afició pel saber, per conèixer els avanços que llavors sorgien, en les quatre cantonades del món. Les fotografies ens mostren a Blasco Ibáñez com a ciutadà, escriptor i tribuno, des de les seues primeres estades en la presó valenciana de Sant Gregorio, fins al retorn de les seues restes mortals, acompanyat per les més altes autoritats de la República i pel fervor dels seus paisans. La visió fotogràfica de Blasco Ibáñez es complementa amb una selecció d’excel·lents retrats de grans escriptors espanyols que van coincidir amb ell en el seu pas per la vida. Fotografies de la seua vida pública i privada que permeten descobrir a la persona que hi ha darrere del reconegut personatge. Així es pot veure a Emilia Pardo Bazán amb el seu gat, en els salons de la seua casa madrilenya de la calle Princesa, en la qual rebia a tot Madrid de la societat i de la cultura, en 1910; a José Echegaray a la seua arribada al Palau Real per a una sessió de consultes amb el Rei Alfonso XIII (cap a 1905), a Benito Pérez Galdós llegint galerades del seu discurs d’ingrés en l’Acadèmia Espanyola, el 6 de febrer de 1897, o a Joaquín Sorolla retratant a Jacinto Benavente en 1917, en el seu estudi de Martínez Campos, actual Museu Sorolla. L’exposició arreplega les confluències entre els escriptors i personatges influents de l’època com Leopoldo Ales Clarín, Antonio Machado o Federico García Lorca, al costat dels fotògrafs més famosos del moment, com Alfonso, Company, Franzen, Káulak, Nicolás Muller, o Massip. Destaquen en la selecció diverses imatges de grup en els quals es pot veure, per exemple, capitaneada per Manuel Azaña i Valle-Inclán, la tertúlia literària de la Terrisseria de l’Ateneu de Madrid que es va convertir en els últims dies de la Monarquia, en un actiu focus de conspiracions republicanes (1930). Així mateix es pot veure una imatge de la redacció de la revista ‘Espanya’ on es poden veure junts a Ortega i Gasset, Azorín, Pío Baroja i Pérez d’Ayala, entre uns altres. De gran interès és també la fotografia de l’arribada de Blasco Ibáñez a Argentina, en 1910. Es diu que van ser a rebre-li més de 100.000 persones. Quan va arribar al port de Buenos Aires, una dotzena de reporters van pujar a la coberta del vaixell per a fer-li les seues primeres fotografies en el país. La dimensió internacional del literat valencià es pot veure en diverses fotografies. L’èxit i la popularitat de Blasco Ibáñez no van tenir fronteres. Durant una llarga gira de conferències pels Estats Units, l’escriptor va ser investit Doctor Honoris causa per la Universitat de Washington. L’exposició és el resultat de més de 20 anys de recerca en desenes d’arxius públics i privats, espanyols i estrangers. Les fotografies que componen la mostra procedeixen de diferents institucions com la Biblioteca Nacional d’Espanya, la Biblioteca Valenciana, l’Arxiu Històric Provincial de Guadalajara, la col·lecció Pedro Melero, la Fundació José Ortega i Gasset-Gregorio Marañón, de l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya, o la Biblioteca del Congrés de Washington. L’exposició constitueix un ambiciós estudi del retrat fotogràfic espanyol, des dels seus orígens fins a les vespres de la Guerra Civil. A la imatge, Blasco Ibáñez.