Luisa Granero al Museu Europeu d'Art Modern-MEAM

El Museu Europeu d’Art Modern-MEAM de Barcelona presenta de l'11 de maig al 17 de juny una exposició de Luisa Granero. Tenim encara molt camí per recórrer. Cal encara una visió àmplia de l’art que es desenvolupà a Catalunya durant els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil, una visió sense complexos, que sàpiga contextualitzar i que permeti comprendre amb perspectiva i rigor un moment artístic tan ric com difícil. I això demana també centrar la mirada en els artistes que, durant el període dels primers anys de la postguerra, optaren per una escultura lligada al classicisme que, en certa mesura, entronca amb el noucentisme d’abans de la guerra. No ens referim només als artistes ja consolidats com ara Clarà, Marès o Monjo –alguns dels escultors dominants d’aquest període–, sinó també a l’obra primerenca de Subirachs, Domènec Fita, Tomàs Bel o tants d’altres. Tots ells van ser alumnes a la Llotja dels ja esmentats Marés i Monjo, però també de Jaume Otero o Vicenç Navarro i, com a tals, és lògic que s’hi veiessin influïts. Tanmateix, l’ambient artístic de la Llotja dels anys quaranta era caduc i tots els joves escultors que assistien a les seves classes n’eren conscients. Però van trobar també en el classicisme una via per a una potencial modernitat que, amb els anys, eclosionaria amb major o menor fortuna. És precisament en aquest context que neix l’esperit artístic de Luisa Granero, exemple de superació i de lluita. Nascuda a Barcelona l’any 1924 en el si d’una família molt humil, contacta per primera vegada amb el món de l’art a través de la seva mare i la seva tieta, totes dues models del pintor Ramon Casas. Luisa, aleshores encara molt jove, també comença a fer de model i ho fa al taller de l’escultor Jaume Otero. El pas pel seu taller va marcar un abans i un després que desvetllarà la seva passió per l’escultura. Aconseguirà ingressar a la Llotja, on començarà la seva formació acadèmica, i hi coneixerà qui serà el seu marit, el malaguanyat escultor Enric Galcerà. Poc després començarà a treballar d’ajudanta als tallers de Maria Llimona, Llauradó i Monjo, dels quals adoptarà un naturalisme evident en les seves composicions –a vegades marcades per un cert decorativisme proper a l’obra d’Otero– encara que amb una idealització i una simplificació dels volums que sovint l’aproximen més a l’obra d’Enric Monjo. Granero desenvolupa, en definitiva, una reinterpretació personal dels clàssics que du a terme amb valentia amb grans grups escultòrics de composicions rítmiques ben treballades. Granero va saber obrir-se camí en un context difícil i se’n va sortir. Si bé les dones ho tenien extremadament difícil per trobar el seu lloc en el món de l’art, Granero va ser la segona dona de tot l’Estat espanyol que va aconseguir la càtedra d’escultura de la Facultat de Belles Arts i, amb els anys, obtingué nombrosos reconeixements públics per la seva obra. Ara el MEAM, seguint la voluntat de reivindicar l’escultura catalana figurativa, promou una exposició antològica que permet veure juntes un bon nombre d’obres de les més rellevants de la seva producció escultòrica, acompanyades d’algunes obres pictòriques. La mostra és, al cap i a la fi, la reivindicació de tota una trajectòria, l’homenatge a una dona forta que adoptà el classicisme com a llenguatge per trencar motlles d’una societat resclosida i caduca. A la imatge, Luisa Granero al Taller Pomaret.