JP_Bonart-1280x150px-Online-

Exposicions

"La cuina de Picasso" al Museu Picasso

\
El Museu Picasso de Barcelona presenta fins al 30 de setembre del 2018 La cuina de Picasso. L’extensa –i intensa– iconografia picassiana va incorporar aviat el delectable univers de la cuina. Aquest espai i tot el seu context com a font d’inspiració ocuparia un lloc preeminent en la vital producció de l’artista. De fet, es pot bastir una història alternativa de la seva vida i obra a través dels cafès i restaurants que va trepitjar i també dels àpats amb família, amics i col·laboradors copsats pels clixés de Brassaï, Maar, Doisneau, Duncan, entre d’altres. Una memòria escrita i gràfica que recorda la presència de Picasso en establiments de referència o en espais privats, davant d’un plat mostrant panets en lloc de dits, escurant una espina o seient a la mateixa taula dues de les seves parelles. Fent un breu repàs a estades significatives no es poden obviar les vetllades a Els 4 Gats de Barcelona o a La Closerie des Lilas i Le Catalan en un París de diferents èpoques. Picasso diria d’Horta de Sant Joan que ho havia après tot –també a coure arròs–, des de Gósol es queixaria a Apollinaire del menjar que li servien i des de Cadaqués li explicaria també que era el rei de la bullabessa, mentre es deia que a Ceret compartia els fogons dels Hugué. Anys a venir, després de temps difícils, presidiria vetllades a Chez Marcel de Golfe-Juan i participaria de les paelles del seu còmplice taurí André Castel. L’interès per la cuina i el seu entorn venia de nen, però podríem fixar un punt de partida en l’icònic menú d’Els 4 Gats, al qual van succeir-lo en les primeres etapes obres representatives com ara l’Àpat frugal, La família Soler o La dona dels pans. Amb el cubisme arribarien mil i un bodegons de fruites, ampolles i estris trencats o intuïts des de l’anàlisi o el sintetisme plàstic. De gran o petit format segons l’etapa, la cuina li oferia, a més d’ingredients argumentals, infinites receptes compositives en les quals situava figures orgàniques o disposava els atrezzos disseccionats. Les referències culinàries es combinarien amb objectes –canelobres, llibres, cranis...–  d’intenció simbòlica que alertaven sobre l’estat d’ànim, els esdeveniments coetanis o les preocupacions d’un home de temperament que vivia amb intensitat. A la fi, erigia autèntics poemes visuals de formes i colors que venien a contrastar i reflexionar sobre la vida i la mort. L’esquemàtica La cuina del pis de Grands Augustins, un paisatge interior i quotidià de casa en què se sentia molt a gust, s’avançava a l’austeritat lineal de composicions posteriors de regust marítim un cop seduït pel proper mar Mediterrani. Incorporaria aleshores el seu elenc, peixos i garotes que traslladaria d’immediat a la ceràmica i a l’obra gràfica. En un altre ordre, estris de cuina, caixes de galetes i motlles de pastissos li servirien per construir acoblaments i modelar genuïnes peces escultòriques. Tot i ser amant de plats senzills i enemic d’excessos, és clar que la cuina i el seu món despertaren sempre curiositat en l’artista. Aquest apetit i la cocció creativa, a foc lent o ràpid, centren la nova i eloqüent aposta expositiva del Museu Picasso. Un reeixit menú d’aquest imaginari picassià que clou a mode d’epíleg amb la interlocució de Ferran Adrià, que hi aboca la pròpia passió i revolta artístiques. A les imatges, a dalt, Picasso realitzant Plat amb fòssil de peix Canes, abril del 1957. Fotografia, David Douglas Duncan. Fons David Douglas Duncan. Museu Picasso, Barcelona. Douglas David Duncan.© Successió Pablo Picasso. A sota, presentació de l'exposició.
JP_Bonart-180x180-Online_BanerRocas180x180

Et poden
Interessar
...

Bonart_banner-1280x150_FONS-AVUI-90