Bloc del transeünt: Entendre l'exposició

Em sembla que Roland Barthes va sentenciar que el bon escriptor és aquell que mai no escriu igual, que sap discernir sobre què escriu, el mitjà on escriu i a qui es dirigeix. Algú m’ho va dir de jove o jo ho vaig entendre malament, potser no ho va dir Barthes (ai!, la memòria col·lectiva i la personal), però la idea m’agrada.
M’agrada perquè l’aplico a la feina del comissariat d’exposicions. Les exposicions d’altres i les que jo he de portar a terme. Sostinc que cada projecte ha de conciliar de manera extrema unes idees amb unes formes de presentar aquestes idees (això que ara anomenem display, tan moderns, nosaltres). Per no caure en la monotonia, per no fer de l’exposició un Power Point, per no convertir el mirar en un acte de subordinació.
L’exposició no pot ser sempre una successió d’objectes i d’imatges, tots col·locats a la mida de la convenció, amb una paret blanca infinita i uns murs altíssims. Abans d’internet potser això tenia algun sentit. Però ara la feina curatorial ha de ser més intensa, ha de plantejar un diàleg intern entre les obres en la seva disposició i, sobretot, un debat amb el públic. L’exposició no pot ser un mitjà per reconèixer unes obres, i doblegar-se a la seva presumpta qualitat o bellesa, a la seva capacitat de document visual d’un temps. Ben al contrari, l’artefacte expositiu, com l’anomena el mestre Enric Franch, ha de servir per discutir amb les obres, una a una i per mitjà del conjunt propiciat per l’exhibició. Discutir per a saltar al coneixement.
Ho reconec: la reflexió apressada sorgeix d’un afer personal. De l’exposició Joan Miró, ordre i desordre que he pogut muntar a l’IVAM de València i que tancarà a mitjan juny. Una exposició feta al servei del públic, no dels col·legues; pensada per a convertir l’obra de Miró, no en una processó devocionària, sinó en un instrument de discussió i, per tant, de coneixement.
Però si l’exposició ha de permetre sortir de la rutina de la veneració de l’art del passat, necessitem que l’artefacte ens hi ajudi, almenys fins on ens ho permetin els constrenyiments museogràfics (marcs, cartel·les, conservacions...). Que el comissari és un mediador neutral entre l’obra i el públic és una fal·làcia, sempre es nota la seva presència. Per tant, notar-se per notar-se, exercim el paper no com a decoradors de parets, sinó com a constructors de relats.

A la imatge, Joan Miró, ordre i desordre, exposició comissariada per Joan M. Minguet.