Dada Siegt!: Barcelona i Catalunya des de Lisboa

Barcelona. Feia gairebé deu anys que no havia anat a Lisboa. Ha canviat molt. Tothom en parla. El canvi és semblant al que hauria percebut algú que hagués visitat Barcelona el 1985 i, després, el 1995. Una altra ciutat. Fa 10 anys Lisboa estava enfonsada en la crisi. Era gris, bruta i aferrada a la tradició. M’expliquen que des de fa un parell d’anys hi ha desembarcat el turisme: carrers nets, carrils bici, tuc-tucs (encara no han arribat a Barcelona), tavernes, bistros, pornfood, brunches, noodles, froozen iogurts, mercats convertits en restaurants oberts, entorns fabrils reconvertits... Mentrestant, els lisboetes miren de reüll Barcelona. Volen aprendre de l’exemple per evitar els efectes de la gentrificació, la pujada de preus... Acabem amb una broma: la situació política a Catalunya potser frena el turisme a Barcelona, ​​a Portugal ja no li queda aquest recurs. I apareix sobre la taula el tema sobre el qual tots requereixen i demanen informació sempre: a tot arreu, també a Lisboa, ens hem convertit en ambaixadors i informadors. Catalunya. No s’entén què està passant. Més enllà de les imatges que mostren la gravetat de les càrregues policials, cal explicar el significat profund de defensa de la democràcia que va significar que els ciutadans protegíssim les urnes el dia del referèndum amb els nostres cossos. Els diaris, lligats i dependents de mitjans espanyols, durant mesos no s’han apartat de la versió de Rajoy i tota la resta. De fet, en un sopar focalitzat a parlar de Catalunya he d’aclarir que el govern no està en llibertat vigilada ni a Catalunya, sinó que està en una presó a Madrid, que comparteixen cel·les en mòduls separats. Resulta incomprensible el, en el millor dels casos, silenci d’artistes i intel·lectuals de la resta d’Espanya o que plantegin el dubte entre presos polítics i polítics presos. Els presos polítics són el límit del que és acceptable. I la persecució ideològica: d’una piulada, un tema de rap o caure en el parany de la censura. Lisboa. La ciutat, preocupada per la seva identitat, també es preocupa pel nacionalisme i el desmembrament d’Europa. És una preocupació compartida. Però aclareixo que últimament només he vist actuar implacablement un nacionalisme: l’espanyol. Un nacionalisme de tradició impositiva, conqueridora i que treu els pitjors rictus de masclisme, racisme identitari i intolerància. Davant d’això recordo l’anunci de la CUP amb el mambo i les cites de pensadors llibertaris d’Espanya, Europa i Catalunya. Si alguna cosa posa en perill una idea d’Europa és un estat nació que empresona opositors polítics, persegueix urnes, reprimeix i utilitza per a això tot l’aparell del poder. El sopar acaba amb un moment de fraternitat entre repúbliques ibèriques: una broma sobre Portugal, un país que preferia llançar-se a l’oceà uns quants mesos en una closca fins a arribar a Amèrica o travessar tota la costa africana, abans que haver de travessar la península; i una dita portuguesa: d’Espanya, ni bon vent ni bon casament. A la imatge, detall de la sèrie Presos polítics en l’Espanya contemporania, de Santiago Sierra, censurada a la Fira ArcoMadrid 2018.