FCC-Segell-banner4
Torre dels Panorames: Beppo Abul-Wahab

Opinió

Torre dels Panorames: Beppo Abul-Wahab

Banner-CMW-180x180px_v1-espLa-Galeria-201602-recurs
Era anglesa de naixement i d’aspecte. Però això era igual perquè els bohemis van ser els primers a aprendre la mentida onerosa de totes les pàtries. Beppo (que es deia Lamb de cognom, com una cèlebre amant de Lord Byron) va néixer a Londres el  1899 i va morir a Madrid –en unes golfes dalt del Café Gijón– el 1989. Era una vella superba, vividora i excèntrica que ens explicava –a mi diverses vegades, a canvi d’un conyac– les seves aventures per Montparnasse i pel París de Modigliani. Ella havia estat amiga i musa d’Amedeo Modigliani. Com era lògic, no ens la crèiem. Era una gran bohèmia, bevedora i anticlerical, molt amiga (i potser amant en algunes ocasions) de pintors diversos, com ara Manuel Viola, a qui potser fins i tot va conèixer en els seus últims temps de París. Allà (enmig de les avantguardes dels primers anys 20) es va casar o es va ajuntar –fa més per ella– amb un príncep tunisià, que era un aquarel·lista notable: Abdul Wahab. Beppo pintava també un expressionisme fort, però semblava gaudir més amb el seu paper de musa transgressora. El cas és que, quan els nazis entren a París (juny del 1940) l’aquarel·lista príncep i l’anglesa Beppo, en realitat dos apàtrides, arriben a Madrid, cap on ha fugit molta gent... El príncep aquarel·lista mor poc després, i Beppo queda com una superba bohèmia, malparlada (li encantava dir renecs) i amb grans bruses de colors.
La vaig conèixer bastant i coneixia la seva relació amb la pintura, però això de Modigliani, ho confesso, no m’ho vaig creure. No obstant això, tot just mesos després de la mort d’aquella dama, Tusquets va publicar un llibrot molt il·lustrat titulat Kikí de Montparnasse. Allà, entre tanta gent i tanta musa d’aquells feliços 20, apareixia –i molt– Beppo Abdul-Wahab, una dona molt jove de Modigliani i després del singular japonès Foujita. Quina ràbia em va fer no haver-me cregut del tot aquella vella tan singular! Vaig indagar: per un camí que encara desconec Beppo havia deixat tota la seva pintura cridanera i totes les refinades aquarel·les del príncep tunisià al poble andalús de Lora del Río. L’alcalde volia que jo catalogués tot allò, que amb prou feines havia vist. Ara –molts anys després– Beppo ha exposat amb solemnitat al Museu de Belles Arts de Jaén. Això sí que és una bona aventura! I la seva pintura d’atrevits colors està sorprenent i sobretot també sorprèn saber no ja la llegenda, sinó l’espectacular veritat d’una vida fabulosa. Aconsello que es miri el catàleg. Hi falten (això sí) les delicades i subtils aquarel·les del príncep tunisià. A canvi, hi veiem fotos d’una molt jove Beppo amb Modigliani, i llegim paraules laudatòries de Foujita i Viola. Fent un fàcil resum: en efecte hi ha vides que són novel·les (aquí novel·les d’art) i potser no ens en donem compte. Jo vaig escriure un poema sobre ella en el meu llibre del 2016, Imatges en fugida d’esplendor i tristesa (Visor). Beppo, estupenda.

Et poden
Interessar
...

Baner BonArt 817x68 Agenda Girona Cultura