Com exposar en una galeria #19: Col·lapse

De vegades passa que vas pensant en una idea i que amb el temps es converteix en teoria, però fins que algú important no ho diu o ho escriu no t’ho acabes de creure. Per això quan Joaquín Luna explica i confirma científicament, al programa de radio Islàndia de RAC1, que el motiu de les cues de trànsit que diàriament es produeixen en entrar i sortir de Barcelona és degut al fet que al matí els conductors no volen arribar al seu treball i a la nit no volen arribar a casa seva, et quedes més tranquil, o no, potser la direcció general de Trànsit ho hauria de saber i potser les ràdios no caldria que cada dia ens expliquessin la mateixa informació, els mateixos col·lapses, els mateixos nusos de la Trinitat... Per això es fa cada vegada més difícil creure els estudis, les anàlisis dels experts en la matèria; a més informació, més confusió. Però el col·lapse diari no només és en el trànsit, també en la política, en la cultura... Per això són interessants els reportatges que La Vanguardia va publicar sobre El pols cultural de Barcelona. En aquests treballs els experts no són gaire optimistes i “la sensació amb la ciutat és d’alerta”. Jordi Amat, filòleg i escriptor, ho té clar: “Deixar de tenir nostàlgia del que ja no podrem ser. No tindrem un gran museu amb una gran col·lecció a l’altura dels millors del món. Ningú no ve a Barcelona a veure el romànic.” Marta Gili, directora del Jeu de Paume de París, encara se sorprèn del que veu quan ve a Barcelona: “No és només que el MNAC sigui a la muntanya. És que els barcelonins ja no van als museus: no són sexys. Passa alguna cosa.” Gonzalo Rodés, president de Barcelona Global, té una visió més política: “Hem d’encapsular la ciutat, protegir-la del soroll polític i dotar-la del seu propi relat. D’aquesta manera podrem jugar en la lliga de les 50 ciutats globals.” “És clau el model social: fracassarem si no combatem les desigualtats.” Joan Matabosch, director artístic del Teatro Real de Madrid, va anar de Barcelona a Madrid: “A Madrid hi ha una col·laboració institucional estreta i un diàleg impressionant. Hi ha una col·laboració enorme, fluida i intensa entre institucions com ara el Círculo de Bellas Artes, la Fundación Juan March, la Filmoteca, la Biblioteca Nacional... Quan era al Liceu no vaig aconseguir mai una col·laboració, per exemple, amb la Filmoteca, que vaig intentar mil vegades. Aquí amb totes les òperes fem alguna cosa.” Carme Portacelli, directora del Teatro Español de Madrid, ho remata: “Les institucions a Barcelona estan desesperades amb la paràlisi administrativa. No saben què passarà demà. I això en el nostre sector és un drama.” Enmig de tanta alerta i tant col·lapse sempre és bo i necessari que algú ens expliqui com dirigir una empresa, com motivar un equip, potser a l’hora de fer concursos internacionals en museus i institucions seria bo exigir als canditats que sàpiguen dirigir i motivar. Xavier Marcet, consultor en estratègia i transformació d’organitzacions, al seu llibre Esquivar la mediocridad ens explica i ens ensenya quines qualitats defineixen un bon cap. “Hi ha una regla d’or: un cap sempre ha d’estar al costat de la solució. Si no, es converteix en part del problema”, diu Marcet a l’Ara. També ens parla de la importància de la presa de decisions: “Una bona decisió que s’ajorna és una decisió que es devalua i de vegades es gira en contra; però precipitar-se tampoc és bo.” “Hi ha caps que pensen que, si no prenen decisions, els problemes es dissolen, i això gairebé mai és així.” Per Marcet, una empresa és un equip, i un equip ha d’estar motivat: “Evidentment, el treballador ha de venir motivat de casa, les empreses no són guarderies; han de tenir clares les seves obligacions i responsabilitats.” Qui també ens explica i escriu coses que tots hem viscut, patit o pensat és Quim Monzó; ho fa en el seu diccionari de menjar i beure Taula i barra: “Per això m’encanta menjar sol i intento evitar sempre que puc els àpats amb altres persones, que en general anhelen donar-te conversa quan el que tu vols és, simplement, menjar. I això que quan menges sol enveges les parelles d’altres taules és per cargolar-se de riure. Precisament una de les gràcies de dinar en un restaurant on la gent va com vol –sola o en ramat– és que, mentre menges la mar de tranquil, et pots fixar en aquelles parelles que mengen juntes però sense mirar-se a la cara en tot l’àpat (atents cadascú al seu mòbil) i recriminant-se alguna cosa així que aixequen la vista dels telèfons.” A la imatge, Anvers, 2016 de Chiara Fabro.