Restauració de "Ciència i caritat" de Picasso

A finals de maig del 2018 ha finalitzat la restauració de Ciència i caritat, del jove Picasso. Sota la direcció d’Emmanuel Guigon, Reyes Jiménez és la cap del departament de restauració i conservació preventiva del Museu Picasso; Sònia Berrocal i Anna Vélez, equip de restauració i conservació preventiva, amb la col·laboració de l’equip del museu: Margarida Cortadella (biblioteca) Sílvia Domènech (centre de coneixement i recerca), Anna Fàbregas i Anna Anglès (registre), Clara Fort i Raquel Revuelta (arxiu i imatge digital), Yolanda Granel (manteniment), Malén Gual (conservadora de dibuix i pintura), Anna Guarro i Mireia Llorella (continguts digitals), Deirdre Haughey (gestió públics) i Assun Pinillos (gerent).

Vida. A finals del 1896, inicis del 1897, al número 4 del carrer de la Plata de Barcelona, el jove Picasso observa, en silenci, una immensa tela de 195 per 249,5 cm. Per satisfer els desitjos del seu pare, José Ruiz Blasco, aquell llenç en blanc ha de convertir-se en l’obra guanyadora de la XVI Exposición General de Bellas Artes de Madrid. Després de la bona crítica rebuda amb l’obra Primera comunió, José Ruiz decideix llogar un estudi al seu fill perquè pugui pintar amb la màxima comoditat –i amb la mínima llibertat– possible, cenyint-se a l’estrica tècnica academicista i amb un clar objectiu: guanyar. El futur artista d’avantguarda només té 15 anys i, amb el braç alçat, no arriba a l’extrem superior del llenç.
Les directrius paternes per a l’elecció del motiu que cal representar són clares: una aposta meditada i calculada, sense riscos, considerant les preferències del jurat a l’hora d’atorgar els premis. Una obra feta a mida per guanyar un premi que no guanyarà, perquè, quan l’objectiu és guanyar, només es pot perdre. Els figurants: una dona moribunda ajaguda al llit custodiada per un metge, una monja i un infant. Mitjançant aquesta selecció de personatges, José Ruiz pretén unir la medicina moderna, personificada en la figura del metge, amb el socors assistencial, simbolitzat per la monja, una composició que imita l’argument de les pintures de temàtica clínica dels artistes que, en aquell moment, estan triomfant en les exposicions oficials (1).  Per a l’obtenció dels models invertiran 10 pessetes, el pressupost necessari per contractar una captaire del carrer que pidola amb una criatura als braços i que vendrà la seva ànima a Picasso per immortalitzar-se a les portes de la mort. Per a la monja, un adolescent disfressat amb un hàbit, i, per a la figura del metge, el pare, a qui el jove artista pot representar quasi de memòria.

Mort. Picasso resol l’escena condemnada a mort amb un resultat admirable, si no oblidem la seva edat. Després del seu pas, discret, per Madrid, Ciència i caritat s’allotjarà a Màlaga, a casa de l’oncle de l’artista, Salvador Ruiz, i no serà fins a l’any 1918 quan, en morir Salvador, la vídua tornarà l’obra a la família Picasso. Des de llavors i fins al 1970, l’obra romandrà al domicili familiar de l’artista, al passeig de Gràcia, per continuar-hi agonitzant. L’obra penjarà de les parets de color blau cel, sense bastidor, amb la nena de la Primera comunió agenollada, ben a prop. L’immens cos de la tela, sense esquelet, suportarà tot el seu pes i aquest esforç, massa dilatat en el temps, provocarà unes conseqüències irremeiables a l’obra.
L’any 1970 Picasso dona Ciència i caritat al seu museu. El dia 8 de maig la tela es despenja del domicili i s’enrotlla, novament, per desplaçar-se fins als tallers dels museus municipals, situats al Museu d’Art de Catalunya, per sotmetre’s a la primera restauració. L’obra arriba en unes condicions delicades i els restauradors treballen amb molta pressió per poder presentar Ciència i caritat a la inauguració del Museu Picasso. Porten a terme una intervenció profunda, amb un tractament integral del suport i de la capa pictòrica. Des de l’òptica de restauració actual, pot semblar-nos una intervenció excessiva, però no hem d’oblidar els criteris de restauració d’aquell moment. Avui, mig segle més tard, alguns dels materials aplicats en aquella restauració han envellit, els pigments aplicats als retocs de color no compleixen la seva funció integradora, els vernissos s’han alterat i restes de la cola aplicada durant la intervenció del suport alteren greument l’estabilitat de la capa pictòrica.

Resurrecció. Entre els anys 2008 i 2010 es porten a terme els primers estudis cientificotècnics amb l’objectiu d’analitzar aquesta primera restauració envellida i aprofundir en el procés creatiu de l’artista evidenciant les dificultats d’un noi de 15 anys que treballa sense dibuix preliminar. La imatge radiogràfica ens descobreix pentimentis que traspuen inseguretat i patiment. En algun moment, en aquell estudi del carrer de la Plata, el nen representat a coll de la monja s’inclinava cap a la mare malalta amb els braços estesos. Picasso decidiria calmar-lo i immortalitzar-lo en una posició menys dramàtica i també experimentarien modificacions posturals altres elements de l’obra. No hem d’oblidar que l’observació de les pintures, a ull nu, ens permet veure les fotografies finals mentre que els estudis cientificotècnics, ens desvelen les històries en moviment.
L’any 2017 s’inicia una restauració que pretén fixar la pintura per restablir l’estabilitat perduda. Es porten a terme multiimatges en alta resolució amb diverses fonts de llum (2) amb l’objectiu de continuar descobrint els moviments subjacents de Ciència i caritat i poder actuar amb el mínim risc possible. Un treball lent i minuciós que procura sanejar els danys provocats per la breu, però intensa, història vital d’una obra que va néixer morint.
Des del 1897, la malalta jeu al llit esperant la mort mentre les restauradores, delicades, treballen amb professionalitat per mantenir-la viva. La restauració, una vegada més, lluita contra la mort prematura en una batalla aferrissada on la partida ja està perduda. Passats els anys, o els segles, la mort i la desaparició cauran sobre Ciència i caritat i, en aquell precís moment, per fi, deixarem que la moribunda descansi en pau.

(1) Una sala de l’hospital durant la visita del metge en cap, de Luis Jiménez Aranda, o Visita de la mare, d’Enrique Paternina, entre d’altres.

(2) Ultraviolada, infraroja i RX.