"Guinovart. Referents vitals" al Museu d'Art de Girona

Del 2 de juny al 30 de setembre el Museu d'Art de Girona, dins de la programació de l'Any Guinovart, presenta l'exposició Guinovart. Referents vitals. Josep Guinovart (1927-2007), un dels màxims exponents de l'avantguarda plàstica catalana i espanyola de la segona meitat del segle XX, encarna com pocs la figura de l'artista en mutació constant. Guinovart ve de l'ofici de pintor. El seu pare era daurador i els seus oncles pintors de parets. Va créixer entre pintures, colors, pinzells i taulons. Aquests van ser els primers referents d'un jove artista. Però al llarg de tota la seva trajectòria, Guinovart va anar sumant altres referents amb què va estar dialogant de manera intermitent durant tota la seva vida i sense els quals no s'explicaria l'exuberància i frondositat de la seva producció. L'exposició del Museu d'Art de Girona, comissariada per Maria Guinovart i amb la col·laboració de la Fundació Espai Guinovart d'Agramunt, aprofundeix en aquests referents que han esdevingut vitals en l'obra de Guinovart i proposa un diàleg visual i conceptual entre les obres de l'artista i algunes obres, seleccionades, dels seus referents més directes: Mir, Nonell, Gimeno, Palència però també i sobretot, Picasso, Dalí i Miró. Grans referents de l'artista als que cal sumar, com a segell propi, un referent constant: l'entorn, els ocres dels paisatges de blat i pedra seca d'Agramunt i els blaus del mar de Castelldefels. Obres de Muixart, Tapies, Aleu, Mercader, Cuixart, Tharrats, Nonell, Mir, Gimeno, Palència, Dalí, Picasso i Miró acompanyen les obres, pintures i escultures, de Guinovart a més de documentació – retalls de premsa, publicacions, obra gràfica, fotografies ...- en una proposta expositiva que desenvolupa un itinerari singular per l'àmplia trajectòria de l'artista. Referents vitals La descoberta de l'art romànic, i especialment les pintures dels absis de les esglésies de la Vall de Boí, van marcar les seves primeres obres. Guinovart va formar part de l'efímer Grup Taüll (1955), juntament amb Marc Aleu, Modest Cuixart, Jordi Mercadé, Jaume Muixart, Joan Josep Tharrats i Antoni Tàpies. Llavors tots ells eren joves artistes que desitjaven la transformació de l'art a Catalunya i que acabarien, cadascun evolucionant amb el seu estil propi, conformant l'avantguarda de l'art català de mitjans del segle XX. Abans però, Guinovart havia mirat i s'havia imbuït de les gitanes de Nonell, dels paisatges de Gimeno o de Joaquim Mir i de les obres de Benjamin Palència. Aquests artistes serien els primers fonaments de la seva pintura: dels seus primers quadres a l'oli, paisatges de Castelldefels o d'Agramunt, però també d'obres posteriors, plenament abstractes, en les que destil·la l'essència de tots ells. Grans referents de Guinovart seran Picasso i també Miró i Dalí amb els que va mantenir relació més directe. Guinovart, en la seva constant mutació, també experimentarà amb les iconografies surrealistes o s'inspirarà en els paisatges més dalinians com el cap de Creus, fent-ne lectures i propostes pròpies. També beurà de les aparents simplicitats compositives de l'obra de Miró o experimentarà amb les formes cubistes de Picasso. De tots ells i sobretot de les seves obres, Guinovart en farà una reflexió i hi establirà diàlegs molt particulars en el seu procés constant i inacabable d'experimentació artística, gairebé com a homenatges. Finalment, l'exposició condueix als referents més propis, més intrínsecament lligats a la vida de l'artista i on es reconeix a ell mateix: l'ofici de pintor, tant present en l'obra Brotxa Bandera (1970), i els seus entorns més immediats, Castelldefels i Agramunt. En l'exposició hi és present el Guinovart dels inicis i el de les últimes etapes: el Guinovart realista, expressionista, magicista, matèric, informalista, abstracte..; però sobretot evidència la recerca inacabable i l'experimentació constants amb tècniques, suports i materials i el diàleg permanent amb la tradició i amb el fons que més directament els van marcar. L'exposició es tanca amb la projecció de la cantata homenatge que li va dedicar Carlos Santos "Gui-no-vart" (2007) interpretada per la Coral d'Avui. Una aclucada d'ull als artistes que han trobat en Guinovart i la seva obra un referent, també, d'inspiració i nova tradició. Tal com descriu Raül Garrigasait en el text de presentació de l'exposició (Tradició, 2018): Els pintors tenen un avantatge sobre els escriptors: per a ells, la sensualitat no és l'objectiu hipotètic de l'art sinó la seva premissa. Des de bon començament operen amb els porus plens de realitat, amb la saviesa antiga de l'home total, màgia i matèria i paraula foses. Crear tradició, per a ells, és fregar-se amb els llocs i els universos dels altres artistes fins a encendre'ls i veure'ls fulgurar.