Shomei Tomatsu, un nou clàssic a la Fundació Mapfre

Després de les exposicions monogràfiques dedicades a Peter Hujar, Duane Michals o ara recentment a Brassaï, la Fundació Mapfre presenta el treball de Shomei Tomatsu (1930-2012), considerat un dels fotògrafs més importants, potser el més important, del Japó dels anys de postguerra. La mostra es pot veure del 5 de juny al 16 de setembre del 2018 a la Casa Garriga Nogués, seu de la Fundació Mapfre a Barcelona. El Japó després de la desfeta militar. L’eix central de l’obra de Tomatsu és la indagació dels trets, contradiccions, negociacions i agències de la sensibilitat social i cultural del Japó després de la desfeta militar. Una sensibilitat condicionada per l’experiència de la Segona Guerra Mundial i, en particular, del desgraciat impacte de la bomba atòmica, i també, des d’ençà, de l’omnipresència de l’exèrcit nord-americà. També, uns anys després, per la seva progressiva integració en les dinàmiques homogeneïtzadores del capitalisme global de consum, al compàs del boom econòmic del propi país, que tensarien alguns pilars del tarannà japonès, com ara el zel per la conservació i la preservació de les seves formes i tradicions socioculturals. Així, les fotografies de Tomatsu documenten persones, espais i objectes sempre de manera imbricada, tot i que no explícita, amb els fets històrics que marcaren l’esdevenir i les ruptures del Japó, des del 1945 fins a les darreries del segle XX. Allunyar-se del fotoperiodisme. Fotògraf autodidacte però atent a la influència que el surrealisme europeu encara exercia als artistes japonesos de principis del 1950, Tomatsu començà a exhibir les seves fotografies dalinianes en els seus anys a la Universitat d’Aichi, a Nagoya, ciutat natal del fotògraf. Aviat, però, es desplaçà del terreny de l’irreal i l’estrany, que mai abandonaria del tot, per submergir-se en el context circumdant de postguerra, i adherir-se al documentalisme fotogràfic d’assaig, que estava regnant aleshores a Europa i Amèrica com a nou paradigma estètic de la fotografia artística. En aquest sentit, i des d’un punt de vista formal i conceptual, les fotografies de Tomatsu s’allunyen del caràcter descriptiu del fotoperiodisme en favor d’una mirada deliberadament subjectiva gràcies a la qual les seves imatges sovint presenten un aspecte més aviat experimental, a vegades abstracte, simbòlic. Particularitats que li valdrien un fort enfrontament amb el també fotògraf i editor Yonosuke Natori, l’ara coneguda com a disputa Natori-Tomatsu al voltant de la relació entre fotografia, realitat i realisme. La bomba atòmica i Nagasaki. L’exposició, comissariada per Juan Vicente Aliaga, revisa algunes de les sèries fotogràfiques més rellevants de la trajectòria de Tomatsu, molt prolífica tant quan treballa per a diferents editorials com quan ho fa com a freelance. La mostra recorre diferents regions del Japó, de la mateixa manera que ho va fer la càmera de Tomatsu en aquest relat sobre el país, la seva història, el procés de modernització i la cohabitació amb el referent nord-americà. S’inicia amb els primers treballs sobre el Japó quotidià de la postguerra i continua amb l’extens treball sobre l’ocupació americana que Tomatsu va elaborar visitant nombroses bases militars situades al Japó. Menció especial mereixen les fotografies dedicades a les conseqüències perennes de la bomba atòmica a la ciutat de Nagasaki, on elaboraria una de les seves imatges més icòniques: Ampolla desfeta i deformada per la calor, la radiació i el foc de la bomba atòmica, Nagasaki, 1961. Tomatsu també estaria atent a les tensions socials i generacionals del Japó contemporani, tot documentant les accions urbanes i polítiques dels joves estudiants universitaris a finals dels anys seixanta. Finalment, altres àmbits estan dedicats a aspectes específics de la història i la cultura japoneses, com ara la cultura sexual dels visitants al barri de Shinjuku, a Tòquio, o la permanència i resistència en els modes de vida a l’illa d’Okinawa, que contrasten amb el desenvolupament frenètic de la indústria nipona a la qual també prestaria atenció Tomatsu. La revista Provoke. La rellevància del treball de Tomatsu es palesa en el seu posterior impacte en grups com ara el moviment nipó de la revista Provoke de finals dels anys seixanta o en fotògrafs com ara Daido Moriyama, Nobuyoshi Araki i Takuma Nakihara. Amb Shomei Tomatsu, doncs, la Fundació Mapfre reafirma la seva aposta expositiva prenent com a base un programa articulat al voltant de figures reconegudes per la historiografia fotogràfica dins de la qual la pràctica documental ocupa l’esglaó de màxim reconeixement institucional. Tomatsu encaixa perfectament en el perfil, tot i que la seva condició de fotògraf japonès, actiu pràcticament només al seu país, aporta una lleugera impressió de superar el cànon euroamericà sempre dominant. Però diem lleugera, perquè com és ben sabut les dinàmiques artístiques japoneses de la segona meitat del segle XX estan íntimament lligades amb les occidentals, ja sigui en arts visuals, fotografia o disseny. Des de fa un temps, l’aposta de la Fundació Mapfre s’aplaudeix. D’ençà que la Virreina va obrir el seu camp, de la fotografia a la imatge, Mapfre és l’única a Barcelona, amb el permís esporàdic de La Pedrera i Foto Colectania, que organitza una agenda expositiva constant i activa al voltant de la fotografia. A la imatge, Shomei Tomatsu. Illa Hateruma. 1971. Col·lecció de l’Estate Shomei Tomatsu–Interface, Okinawa © Shomei Tomatsu –Interface / Cortesia de Taka Ishii Gallery Photography / Film.