Combats del Temps: Murs i portes per la llibertat

Mirar una paret, quina cosa estranya! Catalunya viu hores difícils. Sovint pensem en els murs, els de les presons i els que no es veuen en la vida quotidiana. Un mur separa, impedeix la visió i a vegades fins i tot la lliure circulació. La matèria del mur és universal: fusta, pedra, ciment o maons. Els murs medievals eren símbols per als homes d’Església, que explicaven que mentre els jueus construïen els murs de Jerusalem amb una mà s’havien de defensar amb l’altra. Avui, alguns encara en volen, de murs. La gran muralla separa la Xina de Mongòlia per més de 5.000 quilòmetres, però és una obra molt antiga, com el mur d’Adrià a Anglaterra. Més a prop de nosaltres, el mur de Berlín volia separar, l’agost del 1961, l’est socialista de l’oest capitalista. Avui ja no existeix, però d’altres murs el substitueixen, el mur d’Israel, el mur de Xipre, el de Melilla, els que separen Grècia de Turquia o Hongria de Sèrbia, o els 3.000 quilometres que han d’aïllar els Estats Units de Mèxic. Alguns són transparents però amb reixes o filferro espinós. Hi ha murs de guerra i murs d’amor. Hi ha murs de religió. Hi ha el mur de Sartre i els murs de les execucions, com el de la pintura de Manet o el del Montjuïc de Companys. Hi ha els murs de Tàpies. L’any 1969, Tàpies publicava Comunicació sobre el mur, un text que, com les obres de Tàpies, ens ha ensenyat a mirar les parets, els murs que ens envolten, els reals, els quotidians, però també aquells que no existeixen i que empresonen, aquells de l’adolescència de Tàpies, els murs del franquisme que encerclaven Catalunya. Pensàvem que no tornarien, i han tornat. En l’obra de Tàpies trobem molts murs, però també tantes portes o fins i tot finestres tancades que esdevenen murs. Són portes que conviden a entrar dins del mur a travessar-lo. El pintor ens va ensenyar a sublimar la bellesa del mur, a no aturar-nos davant l’aparent impossibilitat de franquejar un mur, a imaginar i descobrir el que s’amaga darrere del mur, el que es troba més enllà. I Tàpies també ens va ensenyar a escriure damunt dels murs, a expressar-hi idees i voluntats, a considerar que els murs són marcs de llibertat. Perquè el mur és alhora el lloc de l’escriptura i de la seva prohibició. El mur és espai lliure de diàleg. Ho era durant l’Antiguitat, a Pompeia, i ho és avui al metro de Nova York, per exemple. Grafit ve del grec escriure, dibuixar, pintar a l’espai públic sense autorització, malgrat les lleis o contra les lleis. I aquesta és una pràctica que ha travessat els segles, de Vasari a Picasso, quan aquest, veient una fotografia de Brassaï on es veien uns murs grafitats llançà: “La creació pura és un petit grafit, un petit gest sobre un mur.” Els murs que ens envolten estan, però, plens d’inscripcions que prohibeixen allò que la mateixa inscripció fa: escriure sobre el mur. I ara els murs amb què tot un Estat ens voldria encerclar m’han fet tornar a llegir Tàpies i a mirar els murs amb els seus ulls, aquells que ens van ensenyar que els murs també són art. A la imatge, "Fer allò que es prohibeix".