Galeristes: Guanyar-se la vida a fora?

De totes les persones que munten negocis i comerços, hi ha aquesta espècie concreta i particular que és el galerista d’art. Tant si en neix com si se’n fa, el galerista d’art posseeix dos grans trets característics: per una banda, el component humanista i romàntic que va inherentment lligat al producte que comercialitza, l’obra d’art, peça única, exclusiva, de material sensible i llenguatge universal, i, per l’altra, el component comercial que el situa en el mercat dels productes de luxe i que té un abast i un potencial global. Tot el món és un mercat. Internacionalitzar-se és possible i abastable gràcies, en part, a la gran quantitat de fires que han aflorat a tot el planeta en les darreres dècades. Amb tot, el galerista ha d’estudiar bé quin és el seu mercat estratègic, d’acord amb els artistes que té o les aliances que estableix, per planificar un calendari i no deixar oblidada la pròpia galeria com a simple magatzem d’obres. Assistir a fires és una experiència enriquidora però també és costós, tant econòmicament com anímicament, i la simple presència no és garantia d’èxit comercial. Moure’s és bo i necessari, visitar fires augmenta la visibilitat del nom de la galeria i dels artistes, contribueix a establir noves aliances i connexions, però de vegades, per causes imprevisibles, el resultat comercial no és satisfactori. Jordi Mayoral, de la galeria Mayoral, ho explica amb aquestes paraules: “L’assistència a fires és un test permanent sobre la nostra feina que ens ajuda a explicar-nos millor i a saber què fem i com ho fem. Internacionalitzar-se és establir connexions i renovar-se, però no hi ha una fórmula infal·lible que determini que una fira anirà bé o no. El nostre món és tan emocional que hi ha un moments en què la química funciona i altres moments en què no ho fa.” Es tracta de guanyar-se la vida a fora? Obrir-se al mercat global, òbviament, amplia tant les possibilitats de venda com la visibilitat de la galeria i és especialment necessari després de la crisi econòmica viscuda i patida a l’Estat espanyol a partir del 2008, que més tard o més d’hora ha anat repercutint en tots els sectors. “La cultura ha quedat sota mínims”, afirma Frederic Pinya, de la galeria Pelaries de Palma: “I estem vivint encara un moment molt preocupant en què s’ha tingut sort, en molts casos, de les iniciatives privades.” Pelaries, que compleix enguany el 50è aniversari, està vivint el relleu generacional del fundador Pepe Pinya en el seu fill Frederic: “Ja partíem d’una base cultural molt feble i la crisi no ha fet res més que empobrir-la encara més. Si no s’incentiva fiscalment la compra d’art, ens ofeguem.” Miguel Marcos, de la galeria homònima a Barcelona, afirma que les causes van més enllà de la crisi del 2008: “La diferència no rau en el mercat en si, sinó en altres aspectes: un col·leccionisme privat sòlid, una bona educació artística en general, una situació econòmica estable, la presència de lleis que afavoreixin l’adquisició d’obres d’art... tot això resulta costa amunt a Espanya. Per exemple, tenim un règim fiscal bastant desfavorable per al col·leccionisme, ja que el govern encara considera les obres d’art com a articles de luxe i no com a productes culturals. En algunes facultats d’història de l’art, amb una mica de sort, s’arriben a explicar els impressionistes. Si no es comenca a educar tant la vista com la reflexió ja des de petits, dubto que la gent s’interessi per l’art quan siguin més grans. És per això que Espanya es queda endarrerida respecte a altres mercats més consolidats, com ara el del Regne Unit, el d’Alemanya o el dels Estats Units, amb una major tradició de suport a la cultura contemporània i a les arts visuals.” Internacionalitzar els artistes. Per la seva banda, la galerista Rocío Santacruz va instal·lar-se a Barcelona ja amb la gran crisi: “I no he viscut aquells gloriosos anys 90 en què tot es venia. Ara el mercat està molt ofegat i les institucions compren poc.” Mai s’ha plantejat l’obertura al mercat internacional com una opció perquè el seu projecte ja va néixer a París i ha portat integrada aquesta labor de representació i visibilitat en un àmbit global. Expressa la necessitat de fer fires: “Barcelona no té un nivell de venda que permeti desenvolupar el meu projecte, que és, per una banda, finançar la galeria i les despeses que se’n deriven i, per l’altra, dur a terme el compromís que he adquirit amb els meus artistes i mostrar-los arreu.” Quan va a una fira estrangera –ha anat a SP-arte, a Sao Paulo– prepara un projecte específic que pugui encaixar en el mercat de destí. En aquest sentit també expressa aquesta sensació d’assaig-error: “Porto obra pensant que agradarà i de vegades no funciona. Els estereotips normalment no funcionen. Cada vegada tinc més experiència i penso que és important repetir edicions d’una mateixa fira, tot i que a vegades he anat a llocs amb expectatives que no m’han convençut i no hi he tornat.” Frederic Pinya també comparteix aquesta necessitat del risc com a manera d’aprendre. “Moltes vegades he anat amb un projecte boníssim a una fira i no m’ha funcionat. L’única manera d’aprendre és equivocant-se.” El seu cas és particular perquè la galeria Pelaires està situada a Palma. “En certa manera, el món passa per Mallorca” i no només turistes amb més o menys poder adquisitiu, sinó també curadors, galeristes, directors de museus, artistes... Hi ha una afluència de públic qualitatiu que dona vida comercial a les diverses galeries de la ciutat. “Però convé sortir d’aquesta situació geogràfica còmoda i fer món”, comenta Pinya, que fa tres edicions que va a Zonamaco, a Mèxic. “Estant a Mèxic va sortir una col·laboració amb Carlos Amorales, que després fou elegit representant del pavelló de Mèxic a la Biennal de Venècia i coses com aquesta, si no surts, no et passen.” Els mercats emergents. La presència de Miguel Marcos a les fires xineses va començar fa més de tres anys. “Així vaig obrir l’accés i la comunicació amb la Xina, que és un país molt gran i amb un col·leccionisme molt fort.” Arran d’això, ha organitzat i produït en l’últim any l’exposició Joan Brossa a la Xina en col·laboració amb l’Institut Cervantes de Pequín i l’ambaixada espanyola a la República Popular de la Xina, una mosta que s’ha exhibit a les ciutats de Pequín, Xangai i Cantó (Guangzhou). Tant Frederic Pinya com Rocío Santacruz parlen de l’Àmerica Llatina com un mercat que està molt per fer, amb col·leccions que volen expandir-se i tenir una direcció més internacional. Santacruz destaca també la funció didàctica de les fires: “Hi vas també per aprendre, per veure coses, per veure altres artistes, altres centres d’art...” A banda de les fires, però, hi ha també altres opcions d’internacionalització, com ara la que fa la galeria Mayoral, que és obrir un pop-up en llocs i dates estratègics: “Aprofitant la subhasta d’art modern i de postguerra que es fa a Londres, hem obert un espai durant 15 dies al centre de la ciutat.” “Al final –diu Mayoral– nosaltres fem allò que ja van fer els nostres artistes. Ells van anar a París a descobrir món i a canviar-lo. Aquells creadors necessitaven oxigen i sortir d’una realitat que els era petita i asfixiant. Nosaltres, com a galeristes, som continuadors de la seva tasca i internacionalitzem la seva activitat i la seva vida perquè la seva transcendència i la seva vigència són internacionals.” Miguel Marcos va obrir galeria a Barcelona ara fa 20 anys amb l’obra de Brossa. En el seu projecte d’internacionalització, el galerista ha portat Brossa a la Xina, on treballa des de fa tres anys. A la imatge, Brossa a la galeria Miguel Marcos, l’any 1998.