Reflexions: La Xina, a tota màquina

L’hegemonia de l’art ha anat canviant de capitals. Si en el segle XIX va ser Roma; durant les avantguardes, París; a l’època del pop, Londres, i en la segona part del segle XX, Nova York; darrerament estem veient com Xangai s’està erigint en aquesta nova capital. Això és degut al fet que tot l’Orient, però particularment la Xina, està atraient els negocis de l’art i fins i tot els joves artistes, de manera que la capital cultural del país comunista està vivint un procés d’expansió i atracció que pronostica aquesta futura capitalitat mundial. Si a aquest fet hi afegim que l’Índia i el Japó viuen moments de prosperitat, en l’àmbit artístic està clar que els mercats europeus i americans orientaran cap a l’Orient les seves estratègies. Sens dubte, la dinamització d’aquesta expansió és una de les conseqüències de la coneguda com a One belt, one road, una “iniciativa expansiva” o una “ofensiva diplomàtica”, com l’han qualificada, que promou la República Popular de la Xina a través del seu president, Xi Jinping, el nou Mao, amb el propòsit final de consolidar el seu paper de potència mundial del segle XXI. Emmirallant-se en la històrica ruta de la seda, que anava d’Europa a la Xina, Xi Jinping pretén establir no només una doble ruta de comunicacions, terrestre i marítima, sinó una ruta econòmica i adaptada al segle XXI. I, de fet, la Xina està difonent la idea que està promovent noves institucions i nous projectes de cooperació internacional que la convertiran en la potència més preparada per liderar un món transversal que depassarà la idea  Orient/Occident. Sigui com sigui, la Xina està aconseguint un creixement econòmic anual d’un ritme superior al 6,5%, amb el qual, és clar, ni els EUA ni Europa podran competir, la qual cosa comportarà que perdin el seu rol capdavanter en benefici de la Xina, que tot fa preveure que, com pretén, acabarà dominant tots els mercats, cosa que ja està començant a passar. En aquest context, doncs, és fàcil pensar que d’aquí a tres o quatre anys la gran capital de l’art serà Xangai. Aquesta tesi està avalada pel fet que destacats pintors, escultors i conreadors de les noves tendències i dels nous llenguatges artístics s’estan instal·lant en aquesta ciutat xinesa perquè hi troben feines, galeries, col·leccionistes i nous mercats d’abast internacional. Tot sembla indicar que, a mesura que els EUA van perden força econòmica, la Xina prospera, i ho fa en tots els aspectes, en l’econòmic i en l’armamentístic, però també en el social i en el cultural. Les grans fortunes que compren les indústries americanes i europees són xineses, els equips occidentals de futbol també estan començant a passar a mans de xinesos i els artistes d’aquest país s’estan fent més presents en els mercats internacionals, alhora que els xinesos augmenten la seva participació en les grans subhastes de l’art, cosa que fa pujar les cotitzacions. Però no només això, la Xina també ha aconseguit que els seus artistes exposin en els llocs més destacats d’Europa, com ha fet fa poc Cai Guo-qiang (o Tsai Kuo-chiang), que ha exposat la seva pólvora al Museu del Prado. És lamentable, però, haver de constatar que allò que podria haver estat una gran iniciativa que afavorís intercanvis culturals entre Europa i Àsia és en realitat una invasió derivada de l’afany dominador del món xinès, que vol controlar el mercat econòmic. I això ens fa pronosticar que l’art dels països occidentals anirà declinant, fins que només sobrevisquin els clàssics i es parli xinès en tots els aspectes. Tot plegat no deixa de ser una intuïció, però tots els pronòstics ens diuen que les pròximes generacions, a més de l’anglès, hauran de parlar xinès. Perquè la Xina ho té tot: milions d’habitants –tots sotmesos al president del partit–, grans metròpolis, una indústria florent, uns mercats cada vegada més extensos i una gran tradició històrica i cultural que li permet jugar amb una doble mesura, la del capital quan convé i la del partit únic quan cal manar. A la imatge, Xangai, destí de destacats artistes.