"Annette Messager. Púdic-Públic" a l'IVAM

L'IVAM inaugura el 5 de juliol l'exposició Annette Messager. Púdic-Públic, una exposició antològica que recorre els últims 20 anys de trajectòria de l'artista francesa, a través de prop de mig centenar d'obres, una d'elles d'aquest mateix any. Es tracta majoritàriament d'instal·lacions multimèdia, dues d'elles de gran format, tot i que la mostra reuneix també dibuixos i escultures. El treball d'Annette Messager (Berk-sur-Mer, França, 1943) no és massa coneguta Espanya, de fet ja fa vora 20 anysque cap museu o galeria mostra obraseua al nostres país. El seu feminisme militant i l'elecció d'objectes i materials quotidians, com ara peluixos, guants, coixins, llanes, teles o cordes,generalment poc valorats, poden explicar aquest desinterés per la seva obra. Malgrat això, la seva obra s'ha exposaten alguns dels museus més importants del món, com el Centre Pompidou deParís, el Museu d'Art Modern de San Francisco, el Museu Reina Sofia de Madrid, el Museu d'Art Modern de NovaYork, i ha rebut distincions com ara el Lleó d'Or de la Biennal de Venècia de2005, per la seua instal·lació inspiradaen Pinotxo, que va transformar el pavelló de França en un casino. En2016 va ser guardonada amb el Premi Imperial del Japó, considerat el guardó internacional de les arts més prestigiós del món. Amb influències clares del Surrealisme, l'Art Brut, la cultura popular o el món infantil, l'artista se'ns presenta com una mena d'"etnòloga" que investiga l'univers femení a través dels seus vestigis, restes o empremptes. Tot el seu plural i ambivalent quefer artísticestà lligat a una lectura combativa de gènere, amb obres com a Paper pintat d'úters, de 2017, que explora fins a leszones més insignificants de les seves realitats femenines més íntimes. Una intimitat que no s'entén si la deslliguem d'una lectura política que la contextualitza i conforma, i que veiem en instal·lacions com El tutú despentinat, 2013, o Homenatge a les costureres, 2015. Al llarg de la seva carrera, Messager ha reivindicat larepresentació fragmentada del cos de la dona com un aspecte bàsic de la seva oposició frontal a l'ordre establit ia les visiones masclistes sobre el gènere. Per a ella el cos femení és una figura molt definida de la llibertat individual i col·lectiva, una imatge reivindicativa d'un cos propi amb els seus desitjos i plaers, amb una sexualitat específica.