Subllum: "Arts & Cars" o l'automoció com a patrimoni artístic

Dues obres, sense tenir-ne del tot consciència, em sedueixen i m’interroguen en el meu quotidià: una, un paper enorme d’Eulàlia Valldosera de la primera època, que vaig descobrir en la fira d’art contemporani Inart, que Bonart va organitzar a Girona pels volts del 2005. L’altre, un retaule pictòric serigràfic de Romà Vallès, que el mateix artista em va regalar després de la curadoria d’una exposició a Sitges. Totes dues tenen un denominador comú, incloure el món de l’automoció i, en concret, el seu màxim exponent –l’automòbil– en el centre del discurs. En el primer cas, un vehicle de petites dimensions nu, que exhibeix la seva estructura metàl·lica i de cablejats, navega en el centre de la imatge per un mar de fluids abstractiformes. En el segon quadre, una perspectiva renaixentista ens visualitza un miler de cotxes que intenten accedir a una gran metròpoli; podrien ser tranquil·lament els primers Seat 1400, acoblats el 1953 a Barcelona. El fet és que, quotidianament, aquest sector s’imposa dins les nostres realitats, ja sigui per plaer o per necessitat. I, en l’àmbit cultural, les relacions entre art i automoció han existit des dels inicis del naixement del primer autòmbil a Catalunya, el 1890, quan un amant de la velocitat i de l’enginyeria com el pintor Ramon Casas va fixar amb els seus cartells i quadres aquest nou giny que el futur consolidaria. Un altre autor que hi va demostrar interès a casa nostra va ser Salvador Dalí, que va pintar el singular quadre Automòbils vestits (1941) i va realitzar la icònica escultura Taxi plujós mitjançant un Cadillac real on plovia a dins i que va regalar a Gala. L’obra resta instal·lada al pati del seu Teatre Museu de Figueres. Dins aquesta llista d’autors que han treballat amb aquest símbol també trobem Josep Guinovart, que va voler amorosir un cotxe pintant-lo de dalt a baix amb el seu característic estil i en què es fusionava amb la terra. Francesc Torres és un dels que més reiteradament ha inclòs el cotxe en les seves creacions com a Belchite/South Bronx o a Dromos Indiana. El darrer cop que ha inclòs un automòbil en una exposició va ser recentment en l’exposició La capsa entròpica, al MNAC. Cal destacar també l’obra de Jordi Colomer No? Future, en què un vehicle transporta aquestes lletres. Colomer sempre ha jugat amb el concepte de mobilitat en les seves creacions. També recentment una instal·lació de Núria Güell, en què un Fiat blanc dels anys 80 recorria els carrers de Figueres amb adhesius amb iconografia franquista, va suscitar un gran enrenou i el tancament del projecte. I també sabem de la devoció del fotògraf García-Alix per les motocicletes, que ha fixat en moltes de les seves instantànies.
En l’àmbit internacional, des de Richard Hamilton en la instal·lació Man, machine and motion, del 1955, fins a Wolf Vostel semienterrant vehicles o amb la instal·lació Fandango, del 1975, s’han deixat seduir per aquesta icona. També hi ha marques com ara Porsche, amb un darrer projecte en què exhibia obres d’Andy Warhol que feia servir de llenç la planxa metalàl·lica, Mercedes o BMW, amb el seu projecte Art Car, en el qual col·laboren anualment pintant o desconstruint una de les carrosseries artistes de primer nivell de Ron Aran a Roy Lichtenstein, que va dissenyar un model 320i l’any 1977.
A partir de la segona meitat del segle XX, l’automòbil ja és considerat una obra artística per si mateix; de fet, al Museu d’Art Modern de Nova York (MOMA) ja hi és present. A casa nostra en tenim exemples dins el Museu Nacional de les Arts i de les Ciències i la Tècnica de Catalunya (Mnactec) –que custodia l’arxiu de l’enginyer català Wilfred Ricart– o de motocicletes. com ara la Impala, dins del Museu del Disseny de Barcelona. També cal destacar el Museu Roda Roda de Lleida i la Col·lecció Claret de Sils. El que queda clar és que aquests lligams, que ara s’explicitaran al Centre Cultural Terrassa –des de finals de juny i tot el mes de juliol– en forma d’una exposició titulada Arts & Cars –emulant l’esperit de les Arts & Crafts–, que he tingut el goig de dirigir, tenen un camí encara més ampli per recórrer. I tenim algunes fites a l’horitzó, com ara fixar i consolidar el nostre patrimoni automobilístic amb un gran museu de les arts de l’automoció com ara l’Enzo Ferrari a Itàlia o el Petersen als EUA, que saben que art, disseny gràfic i industrial, ciència i artesania esdevenen vasos comunicants de primer nivell per entendre les nostres societats, sòlides o líquides.