"Pintura flamenca i holandesa del Museu de Ginebra" a CaixaForum Girona

CaixaForum Girona presenta fins al 19 d'agost del 2018 l'exposició Pintura flamenca i holandesa del Museu de Ginebra. Han arribat a Girona 48 obres flamenques i holandeses dels segles XVI i XVII procedents del Museu de Ginebra, la col·lecció d’art d’aquest període més important que hi ha a Suïssa. I ho han fet amb força. Abanderades per noms d’artistes reconeguts com ara els de Pieter Brueghel el Jove, Jan Brueghel el Vell, Van Haarlem, David Teniers, Philips Wouwerman, Nicolaes Maes, Jan Josefsz van Goyen o Jan Weenix, la mostra és una revelació dels gèneres pictòrics sorgits en el segle d’or dels Països Baixos. Un període entre els segles XVI i XVII de desenvolupament econòmic a causa de l’èxit comercial dels ports d’Anvers i Amsterdam, que incrementà el consum d’art d’una burgesia adinerada aficionada a la pintura flamenca del segle XV. Així va ser com els tallers es van multiplicar i nombrosos artistes conceberen temes i iconografies noves de paisatges impressionants, escenes de la vida quotidiana, tavernes o gerros de flors. L’exposició Pintura flamenca i holandesa del Museu de Ginebra es divideix en cinc àmbits distribuïts en funció de la jerarquia entre els gèneres artístics vigents als segles XVI i XVII i que eren sol·licitats per la clientela del moment. Si bé en general als antics Països Baixos els pintors d’escenes sagrades o mitològiques eren més ben considerats, els quadres de vida quotidiana, arquitectures, objectes o paisatges van anar assolint també molts seguidors. D’altra banda, i segons André Félibien, l’any 1668, “aquell que pinta perfectament els paisatges és superior a aquell altre que només pinta fruites, flors i conquilles” i “aquell que pinta animals vius és més estimable que aquells que només representen coses mortes”. El retrat funcionava a part i alguns tractats el consideraven un gènere menor, tot i ser una font d’ingressos important per als pintors, ja que tenir-ne un era signe de riquesa. Al segle XV, Leon Battista Alberti havia reivindicat la pintura com a art liberal i no com a ofici manual. Així, pintors i defensors de la pintura posaren de manifest l’esforç intel·lectual i l’enginy (inventio) que es requerien per a la composició de qualsevol escena pictòrica. Dobles sentits, missatges ocults i moralitzadors, jocs d’entreteniment, agudesa... oferien als pintors una àmplia varietat de recursos per enfrontar el públic amb la seva pròpia imatge. L’aproximació descriptiva dels pintors flamencs i el seu gust per la quotidianitat estaven en el punt de mira en l’art europeu del segle XV, i les obres de l’exposició en són un reflex. Qui no s’ha aturat a contemplar els plecs de la gorgera del retrat femení que obre l’exhibició, a comptar els pèls de la barba arrissada de l’orfebre Wenzel Jamnitzer, a analitzar el tractament simbòlic i moralitzador del gran retrat de família de Nicolaes Maes, a testimoniar la divertida i extensa varietat de gestos i actituds dels jugadors de cucanya de Brueghel el Jove, a endevinar la lliçó moral de la vídua escurant una olla, a escodrinyar les firmes d’alguns pintors enginyosament amagades, a riure amb els dos infants que juguen amb les vísceres d’un bou escorxat o a cercar com un detectiu els personatges anecdòtics que emergeixen d’alguns paisatges? Tot aquest entramat de jeroglífics i divertiments inaugurats el segle XV pel Bosch i Brueghel el Vell sens dubte continuen sent vigents i conviden el públic a jugar i gaudir d’una bona estona. A la imatge, Pieter Brueghel el Jove (Brussel·les 1564-Anvers 1638). Festa de l’Arbre de maig, cap al 1620. Museu d’Art i Història. Ginebra, 1978-0104 © Museu d’Art i Història, Ginebra. Do de Roger et Françoise Varenne, Ginebra, 1942, inv. 1978-0104. Foto: Bettina Jacot-Descombes.