J.V.Foix: "Quan En Plana i En Planella..."

Quan En Plana i En Planella... Quan En Plana i En Planella m’han deixat sol —...em plau —els deia— d’espiar els estels quan l’un darrere l’altre s’estimben passades les crestes del munt de la Verdera—, del costat de l’Erola ha arribat una jardinera de motor amb els fanals apagats. Ha trencat, bategant, cap als aiguamolls de la platja, i s’ha aturat, en sec, a frec d’escuma. N’han baixat vuit minyons amb jaquetes de pell i deix germànic. Mar i platja s’han fet nit en la nit, i les boires de setembre, afolcades, han desaparegut darrere el Mirall. Els vuit fadrins, ara ajupits, ara drets, i amb gests insòlits, removien la sorra, arreplegaven pedres que aixecaven enlaire com si les miressin a contraclaror, feien com si les amaguessin, i tot just si els sentia respirar. Els he guaitats en llur desfici, i m’han vingut ganes de cridar. Passada mitjanit, es movien amb la mateixa frenesia i feien els mateixos moviments. Me n’he tomat, descalç, a l’Alberg del Moll, on faig parada. De bon matí, he despertat els meus, els he contat el fet i, cama llarga, hem anat a l’indret de la badia on s’havia esdevingut. No hi hem trobat ningú; però les roderes i les petjades eren, a sol llevant, visibles. Sense adonar- nos-en, hem remogut les sorres, i hem mirat palets i còdols a contraclaror, i amb el mateix neguit. Però els còdols i les pedres se’ns obrien com una petxina, entre mans, i hi descobríem, tènuament gravades, l’efígie de vells conqueridors, d’emperadors egregis i de dames famoses per llurs anòmals esbargiments o per llur faixada continència. Sense dir-nos res, ens hem mirat, hem ensacat, a milers, les pedres màgiques, i les hem amagades en una cova de sota la Punta del Pi perquè d’altres pelegrins gaudeixin, dellà els segles, de la troballa, i en contin, de nou, la meravella. J. V. Foix. L’estrella d’En Perris.