Llirentrecards: Fontserè, el fotògraf, a Londres

Es diu que tota fotografia és el reflex de la realitat objectiva –al nivell que sigui–; però també s’afirma que darrere de tota fotografia hi ha qui ha premut el botó. I és aquí on ens trobem amb una personalitat molt complexa, Carles Fontserè, que el pas del temps i el coneixement de la seva trajectòria global ens mostra –diuen uns– equívoc, o coherent –segons d’altres– en relació amb les circumstàncies que a cada moment –com tothom– va haver de viure. Fontserè és un jove amb capacitat manual i intuïtiva que als 20 anys es troba amb la responsabilitat d’haver de crear uns cartells –des affiches– que tinguin la força plàstica d’aixecar els ànims d’una societat que ha estat greument agredida. A partir del juliol del 1936 es crea a Catalunya la Comissaria de Propaganda, que passa a estar, en aquelles circumstàncies, sota el domini executiu de la CNT-FAI. El jove, als 20 anys, assumeix el rol de desvetllar, a través de la plàstica, l’impuls de la lluita per la llibertat, per la producció de mitjans per poder-la portar a terme i perquè, pel combat, puguem fer front a un enemic declarat, ofensiu i de malfiar. El xicot hi respon perfectament.  Però al cap de tres anys l’ensulsiada ho llança tot en orris. Per la responsabilitat evident adquirida davant l’enemic esdevingut vencedor, cal fugir, i el xicot passa a França. És evident que no tot sol, sinó amb més d’un milió de persones més o menys igualment compromeses políticament. Passa el que passa i, en aquesta ocasió, passem de llarg. Però al cap d’uns quants mesos els alemanys nazis envaeixen França. 23 o 24 anys té aquell jove cartellista. Cal viure i espavilar-se en un àmbit individual o, per alguns, familiarment. Ho aconsegueix: la seva capacitat com a dibuixant i creador li permet col·laborar amb una revista francesa –La Gerbe–,  si no pronazi, sí admiradora del projecte alemany d’una nova Europa. Cert, no és l’únic que ho fa. Per ell, pel que sembla i diu en les memòries, l’estada a París és una experiència exaltant que l’invita a considerar moltes coses sobre el que viu i ha viscut i sobre la societat en general, amics, col·legues de tot tipus i saludats. Derrotats els nazis, Fontserè aconsegueix anar a viure als Estats Units i, a partir del 1958, decideix dedicar-se expressament a la fotografia. Nova York i el país en general és un pou sense fons per veure el mai vist en totes les dimensions i intencions possibles i imaginables. Arribarà a obtenir uns 42.000 clixés. La ciutat –les ciutats– esdevé la realitat manifestada sense pal·liatius: misèria, sexe, opulència, lluita existencial, arbitrarietats, disbauxa i ascetisme. Però ara ens hem de centrar en Londres, on fotografia també unes quantes imatges. Hi és present també l’existència atrafegada, disbauxada, desenfadada, capriciosa. Els Beatles, els Rolling Stones... hi són presents, si no en la imatge sí en l’ambient, i les noies mostren sense complexos les seves cames a qui les vulgui prendre en consideració. De sobte som nosaltres, els ulls i cervells crítics, els que ens plantegem: quin és el Fontserè autèntic. Ho són tots; l’existència real s’ha imposat a la vida; cadascú n’estableix el seu projecte. Les morals, les ètiques, són valors socials i cada societat i cada moment, cada estament social, té els seus valors oportuns. Un epíleg: Fontserè és català i a Catalunya, en temps del franquisme, succeí exactament el mateix que Fontserè va fer mentre va viure. En temps de la Guerra Civil d’aquesta tipologia humana en dèiem emboscats. Tots ens coneixem!, eh? A la imatge, Carles Fontserè. Relat Cartogràfic. Exposició comissariada per Natàlia Chocarro i Mercè Vila. Es pot visitar al Palau Solterra de la Fundació Vila Casas de Torroella de Montgrí del 16 de juny al 25 de novembre del 2018.