"Antoni Tàpies. T de Teresa" a la Fundació Antoni Tàpies

Goethe, titllat com una de les ments i sensibilitats més poderoses de l’Europa moderna, al Faust deia que “la mà que el diumenge més amorosament t’acaronarà és aquella que amb més prestesa i diligència va fer servir l’escombra” el dissabte. Però Dant, que fou capaç d’explicar-nos què hi ha a l’ideal de bo i de dolent t’explica que qui el va impulsar i guiar per aquell immens tràngol creatiu fou la dolça entelèquia de Beatriu, un dia, en plena joventut, entrellucada a la sortida de missa d’una església. Les “cartes” cal·ligràfiques amoroses. Davant d’aquests dibuixos i gravats executats per Antoni Tàpies entre el 1946 i el 1966 que ara es presenten com les cartes cal·ligràfiques amoroses entre dos amants, em sembla oportú preguntar-nos quin fou el rol real que exercí en la vida de l’artista aquella noia, anomenada Teresa Barba, esdevinguda dona i muller, mare dels seus fills. Un seguit de dibuixos, uns gravats i dues pintures ens permeten plantejar-nos la qüestió. És obvi, cadascú la resoldrà com cregui o esbrini, però el cas és que jo vaig ser present en tota la contesa, especialment als inicis, d’aquesta relació. Hi ha un dibuix, del 1946, en què la figuració que s’hi mostra és la cara d’una nena d’aspecte dolç. La nena, quan Tàpies és conscient que la coneix, només té 12 anys. Quatre anys després, el 1950 la tornarà a dibuixar. Precisament en aquest temps és quan l’Antoni i jo ens coneixem i sentim una afinitat intel·lectual entre tots dos. L’un i l’altre, a part de les trifulgues ideològiques i plàstiques amb un rerefons polític que ens preocupen i que són el motiu social dels nostres contactes –seran les arrels de Dau al Set–, ens expliquem els avatars de les seves sensibilitats i sensacions vitals. Tàpies (en les confidències personals entre amics) m’explica que coneix la Teresa, que ha vist que té el tarannà d’una dona ferma –atès que per la mort de la mare i per ser la noia gran de la seva família s’ha d’encarregar de la dinàmica casolana de germans i pare– i que se’n sent enamorat però que la diferència d’edat –11 anys– l’inhibeix de fer passos endavant més compromesos. Però si més no l’atracció estètica l’impulsa a dibuixar-la. Abans de marxar –becat per Institut Francès de Barcelona– cap a París, l’obra de Tàpies comença a flexionar vers un magicisme cubopictòric abstracte i atmosfèric, deixant, en part, l’art de compromís, d’arrels dadaista i surrealista, que havia practicat durant els temps de Dau al Set. El 1950 torna a dibuixar inequívocament el seu amor callat. El dibuix, d’ara, és el d’una noia severa de mirada profunda en el sentit literal del mot atès que no mira enfora, sinó que mostra una mirada interior. Una mà dibuixada al pit sembla confirmar que el model s’autopossessiona (la signatura d’autoria fou feta posteriorment). Un retrat íntim de la seva estimada ideal. En una exposició feta a les Galeries Laietanes, Tàpies, abans de marxar a París, exposa algunes de les obres, que anomenàvem màgiques, i que havia demanat a Brossa que titulés perquè li semblava que el poeta, amb els seus jocs de mots, les designaria poèticament. Una obra porta un títol –més o menys– de Fils que mouen uns titelles. Jo dic a Tàpies que aquell títol és absolutament inadequat perquè l’obra no té cap suggeriment escenogràfic, sinó que és l’expressió cromàtica contundent d’una pregona afecció amorosa. Tàpies em dona la raó i em confirma que quan pintava el que feia era un retrat íntim de la seva estimada ideal. Per què hi ha aquesta al·lusió personal a la relació entre l’Antoniu i jo? Doncs perquè aquesta serà al meu entendre l’arrel pregona de tota l’obra de Tàpies, la que havia fet fins aleshores i la que faria en el futur. Tàpies és un cal·lígraf, per les línies i pels colors (quan els utilitza). Tàpies, de jove, sent l’impuls per dibuixar, i ho fa, seguint les tendències familiars i ambientals, encara que coneixia el número de D’ací i d’allà del desembre del 1934 en el qual s’exposaven tots els ismes fins aleshores coneguts i treballats a París i Munic. El seu realisme assajava de reproduir les coses que tenia a l’entorn. Es confessa autodidacta. Tanmateix per l’ambient familiar viu situacions bastant agitades, més contrastades per pertànyer a una família benestant que sofreix les trompades de la dura realitat política i econòmica dels seus anys d’infància: dictadura de Primo de Rivera, abdicació del rei, República, Guerra Civil i ocupació franquista, amb tots els fluxos i refluxos d’adhesió o d’allunyament segons afinitats polítiques i circumstàncies professionals familiars. I la malaltia pulmonar. Tàpies durant dos anys llargs viurà entre sanatoris i balnearis. Llegirà molt i, a l’ensems, en aquelles hores de pau social sentirà com li neix la necessitat de dibuixar, d’expressar-se per mitjà de la línia i/o del color. L’ambient de l’entorn l’acondueix vers la cultura acadèmica socialment establerta; així que els dibuixos i coloracions inicials seran figuratius: intentar reproduir el que sembla que t’atrau o t’atira sentimentalment. L’informalisme de Tàpies sorgeix d’ell mateix. Com ell mateix explica en la seva memòria personal!, de mica en mica, en el fer per instint natural se li desperta un neguit que el somou i se li confon totalment amb la forma que ha de revestir l’acció creadora. Aquest principi instintiu i gestual alhora l’aconduirà la resta de la seva vida i justifica plenament la insòlita i curiosa personalitat que revesteixen les seves obres. L’informalisme de Tàpies sorgeix d’ell mateix. Hi ha en la seva obra una estreta fusió entre instint creador, circumstància motivant i realització concreta. Tota altra cosa segueix com un encadenament sonor: solipsisme plàstic, comunicació per afinitat intencional, realisme pulsional sense tabús i –pel cas d’aquestes cal·ligrafies suara recollides sota el signe de la T de Teresa– compartit i entès per qui hi senti afinitat. En les realitzacions no hi ha cap moral preestablerta, sinó goig per les formes instintives primàries i afecció per la simplicitat expressiva. [Tanmateix, per a qui hi senti afinitat i a títol particular, entre alguns dels que formavem part de Dau al Set, en aquell temps enteníem l’amor com una afinitat esperitual subtil entre ànimes, a la manera de Wagner al Tristany i Isolda. Fins a arribar obvi al Parsifal] Al meu entendre no són necessàries en l’obra global de Tàpies ni simbolismes ni parafines; entra directament si es vibra amb la realitat d’unes persones, d’uns fets i d’unes circumstàncies. L’art és la sublimació extensiva de la realitat personal. Pel cas de la T de Tàpies, es biunívoca. Si bé s’hi admeten, també, observadors. L’exposició “T de Teresa” es pot veure fins al 28 d’octubre del 2018 a la Fundació Antoni Tàpies. A la imatge, Antoni Tàpies. Cartes per a la Teresa, 1974. © Comissió Tàpies. De la fotografia: © Lluís Bover, 2017.