Passatges & Co: Creació i censura

La creació artística és un dels camps més lliures d’expressió, per no dir el que ho és més. La retirada de l’obra Presos polítics, de Santiago Sierra, de la passada Fira Arco perquè entre els presos retratats amb rostre pixelat s’hi podien endevinar els d’Oriol Junqueras i Jordi Sànchez, al costat de l’ordre de presó per al raper Valtonyc per la lletra antimonàrquica de les seves cançons, obre de nou la caixa dels trons de la censura a la llibertat d’expressió a Espanya. Gràcies a un col·leccionista privat lleidatà, la presència al Museu de Lleida de l’obra de Sierra penjada a les parets on ha tingut lloc l’espoli oficial de Sixena ha omplert en part el buit causat per un espoli de dimensions polítiques. El censor, una figura que ja ve del món romà, actua o intervé en el contingut i en la forma d’una obra per raons ideològiques, morals o polítiques i n’amaga i requisa el material de comunicació. La censura en l’art ha actuat sovint en temes que afecten la imatge o la paraula, i el cos ha estat un dels motius sovint censurats. La lectura d’una obra d’art depèn de la seva interpretació. Ho recorda Marcel Duchamp en la seva conferència L’acte creatiu (1957), on diu que l’obra la completa l’espectador. Amb la censura, que amaga l’obra o en manipula parts, el que es pretén és privar de la llibertat d’interpretar-la. No és només, doncs, privar de llibertat d’expressió, sinó tallar tota possibilitat d’interpretació, perquè no es multipliquin els possibles lectors i que no es propagui el missatge. El que resulta paradoxal és que en el context d’Arco l’obra va ser retirada i a Lleida l’obra és admirada per tothom, sense cap coacció. Podem parlar de censura o d’autocensura d’Ifema en aquest cas? Està clar que la fira Arco ha gaudit sempre del suport de l’Estat espanyol i de la corona i sembla que el que és censura en un context no ho és en un altre. Hi ha hagut censures històriques a tenir en compte, com ara el text radiofònic d’Antoni Artaud, Pour en finir avec le jugement de Dieu (1948), que no va ser emès, o el film Viridiana, dirigit per Buñuel i produït per Films 59, de Pere Portabella, que, tot i ser premiat a Canes, l’Estat espanyol va fer desaparèixer de les llistes de pel·lícules espanyoles, com si mai no hagués existit. Antoni Muntadas va fer el document TVE: Primer intento (1988) sobre el franquisme, encarregat per la mateixa televisió, que després no va ser emès. Anys més tard, es va rescabalar creant uns arxius sobre la censura: The file Room (1994). Recentment, Francesc Torres, amb l’exposició La caixa entròpica, ha mostrat les vexacions i ferides que la censura moral ha infligit a les pintures de nus femenins. Anna Dot va trobar als arxius de la censura espanyola els textos de Walter Benjamin censurats als anys seixanta fruit d’un estat, l’espanyol, que encara té moltes pors i fantasmes que el pas del franquisme a la democràcia no ha esvanit. La retirada de la sèrie Presos polítics, de Santiago Sierra, de l’estand de la galeria Helga de Alvear a la Fira Arco Madrid 2018 va tenir un ampli ressò mediàtic. A la imatge, una reportera de La Sexta amb la imatge pixelada d’Oriol Junqueras (foto Bonart).