Entrevista a Miquel Barceló, que ha fet realitat el somni de Palau i Fabre

Miquel Barceló Artigues (Felanitx, 8 de gener del 1957) admira Josep Palau i Fabre. Un dels somnis del poeta era dedicar una exposició a Barceló. Això s’ha fet realitat ara, amb motiu de l’Any Palau. Maria Choya, directora de la Fundació Palau, es va ficar entre cella i cella aconseguir que Barceló exposès a la fundació. Hi és, amb l’exposició “Pregon desig: Miquel Barceló a Josep Palau i Fabre”, des del 17 de febrer fins al 9 de setembre del 2018. Bonart ha parlat amb l’artista d’aquesta exposició i especialment de la seva relació amb Palau i Fabre. Entusiasmat parlant de Palau des del seu estudi de París, Miquel Barceló està treballant ara en un projecte monumental de ceràmica. Serà semblant al seu extraordinari treball de la catedral de Palma i de la cúpula de la sala XX del Palau de les Naciones Unides de Ginebra. Va conèixer Palau i Fabre quan aquest tenia 90 anys i pensa que és un d’aquells personatges amb qui et sap greu no haver passat més temps. Barceló va sobresortir en el món de les arts quan va participar en la Biennal de Sao Paulo (1981) i amb motiu de la seva presència a la Documenta VII de Kassel (1982). L’any 2004 va exposar al Museu del Louvre presentant aquarel·les que va crear per il·lustrar la “Divina Comèdia”. Va ser el primer artista contemporani que va exposar al museu francès. És “doctor honoris causa” per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. - Què suposa per a Miquel Barceló fer realitat un dels somnis de Josep Palau i Fabre, que no era cap altre que exposar a la seva fundació? - Des del primer moment en què ens vam conèixer, Palau i Fabre volia que jo exposés a la seva fundació. De fet, jo em sento partícip de la fundació. Vaig conèixer Palau quan ell cercava un lloc on situar-la. Fins i tot va considerar la possibilitat d’instal·lar la fundació a Mallorca. El 24 de febrer del 2005 va venir a Mallorca per ser investit doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears. Va aprofitar l’ocasió per visitar-me. Des d’aleshores, la relació amb el poeta ha estat molt present en la meva trajectòria artística, encara que he de dir que en aquell moment no tenia ni idea que Palau amagués una personalitat i uns coneixements tan considerables. Palau i Fabre és, per mi, un dels grans personatges del segle XX. La seva obra poètica és reconeguda arreu. - Ha fet el logo de l’Any Palau. En què es va inspirar? - En ell, sobretot en la seva personalitat, en la seva manera de ser, en la manera que tractava la gent. He volgut reflectir en el logo de l’Any Palau el record que jo tinc d’ell. És una punxa, com una serp d’escriptura analizant. És com una trampa, un ham, una llossa… I el logo porta les inicials de Josep Palau i Fabre. - No és habitual que un artista cedeixi 68 peces de la seva fundació per a una exposició. Quin missatge vol transmetre amb Pregon Desig. - Vaig triar les obres per intentar fer un diàleg amb Palau. Aquesta és la meva intenció. I, sobretot, pensant en la poesia. No és una instal·lació, no és un homenatge... És, de fet, un diàleg amb en Palau. L’exposició que es pot veure ara a la Fundació Palau és la continuació de la conversa que vam mantenir el 2005 amb motiu de la nostra primera trobada. He pensat, també, en la poesia. - La Divina Comèdia de Dant és present en la trajectòria de Barceló i de Palau i Fabre. - Dant era molt a prop del seu sentir cultural, però la veritat és que jo li demanava coses de Picasso. En Palau escoltava. I era una persona que escoltava molt. Palau i Fabre és un d’aquests personatges amb qui sap greu no haver passat més temps. - L’exposició de la Fundació Palau és, de fet, la seva cronologia des de l’any 1999, curiosament la data de sortida de la nostra revista... - Bàsicament el que he volgut amb aquesta exposició és mantenir el diàleg que vaig començar amb Palau la primera vegada que ens vam trobar. Pel que fa a mantenir una revista cultural des de fa 18 anys, és un exercici de resistència. I, imagina’t el que representa fer revistes dedicades a la poesia o llibres... - Miquel Barceló recorda el treball que va fer amb Isaki Lacuesta? - Estic molt content d’haver-hi treballat. Va ser una estada a l’Àfrica excel·lent. Vam rodar El cuaderno del barro al penya-segat de Bandiagara. - Com qualifica la presència de Palau en l’univers picassià? - En Picasso es va adonar molt d’hora que la mirada d’en Palau era diferent de la mirada de la majoria de l’altra gent. Venia de Barcelona, de fet era molt sensual. Una mirada que et tempta contínuament. En Palau, aquells anys, era això. Era com un sant Jeroni que surt de la cova, que va amb el dimoni, amb una senyora i amb una ampolla que es beu tota sencera. En Palau sembla dibuixat d’un dels seus personatges. En la gran comèdia de Dant, en Picasso podia ser un personatge de veritat. És la meva intuïció. - Per quin motiu la Mediterrània i l’Àfrica han estat dos dels seus més importants referents? - A l’Àfrica hi he viscut molts anys. Ara en fa tres que no puc anar-hi. Ho enyoro molt. L’Àfrica és diferent. El continent africà ha estat molt important en la meva vida. L’Àfrica va ser un dels motius pels quals vaig canviar de dalt a baix. Anar a treballar a l’Àfrica no és fer-ho a Nova York, Hong Kong... Vaig molt a l’Índia, però l’Àfrica és l’Àfrica. Els meus viatges i estades a l’Àfrica van modificar profundament la meva manera d’estar i de viure en aquest món. I, pel que fa a la Mediterrània, és que jo soc d’allà. D’un poble petit... - De Felanitx. Efectivament, un poble petit però amb veïns mundialment reconeguts: Miquel Barceló, Guillem Timoner, sis vegades campió del món de ciclisme darrere de moto, de l’escriptor Miquel Bauçà... - En Timoner és molt amic meu. Quan era petit em va regalar un fragment de la samarreta de campió del món que va guanyar a París. Fins fa poc, tot i els seus 90 i escaig anys, quan es disputava el Tour, ell feia les etapes des de casa seva amb una bicicleta estàtica. Em deia que mai l’atrapaven. D’en Bauçà no cal dir res perquè és sobradament coneguda la seva trajectòria. - A propòsit de Palma, sembla que a molta gent no li va agradar gaire la seva intervenció a la catedral. - M’és igual. Són circumstàncies. Tothom pot opinar el que vulgui. Penso que cal deixar passar el temps. Mira en Palau. Han hagut de passar els anys perquè tothom admiri la seva obra. Miquel Barceló. (Foto Óscar Orento).