"La llum negra" al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)

El CCCB de Barcelona presenta fins al 21 d'octubre del 2018 La llum negra. Solo la contemplación, mirar una imagen y participar de su hechizo, de lo revelado por su magia invisible, me ha sido suficiente. María Zambrano, Algunos lugares de la pintura María Zambrano dedicà bona part dels seus escrits filosòfics a la investigació d’una possible articulació entre el sagrat i el diví. Tanmateix, la pensadora i deixebla de bona part dels postulats d’Ortega y Gasset establí una diferència substancial entre tots dos conceptes. Mentre que el sagrat designaria allò ocult i misteriós per a l’home –l’Àpeiron d’Anaximandre, el caos primigeni–, allò diví i la creació de divinitats, a través de les quals s’han concebut cultures, ha donat lloc a un major coneixement de l’home i del seu entorn. Al llarg del segle XX van ser força els artistes que, interessats per diferents tradicions secretes –com ara l’ocultisme, la màgia, l’esoterisme i el misticisme–, es van situar als marges del pensament racionalista. Molts d’ells es van mostrar fascinats per certes escriptures espirituals, com ara l’obra d’Helena Blavatsky, una de les fundadores de la Societat Teosòfica a Nova York. Conscients que la nostra existència va més enllà del món material i de tot allò que perceben els nostres sentits, la teosofia va trobar en la pràctica espiritual holística una forma per arribar a incrementar el nostre coneixement de la veritat. En aquest sentit, no és casual que moviments artístics com ara l’art abstracte modern, amb els seus pares fundadors al capdavant –Vasili Kandinski, Frantisek Kupka, Piet Mondrian i Kazimer Malèvitx–, trobessin en aquest moviment filosòfic, religiós i esotèric el treball preparatori de la seva recerca cap a l’espiritualitat. A la sensació de l’arribada d’una nova època més espiritual, caldrà afegir el desencant amb les doctrines de la religió tradicional i la incapacitat de la ciència per donar respostes segures –el descobriment de la divisió de l’àtom o la teoria dels quàntums–, que van enfortir, així, la idea de la impossibilitat de la ciència per esclarir les causes últimes de les coses. “És que estem en vigílies del fracàs dels mètodes purament positius? –s’interpel·la Kandinski (1)–. No s’evidencia la necessitat de complementar-los amb mètodes desconeguts (o oblidats), mètodes que apel·lin al subconscient, al sentiment”, i que freqüentment es diuen místics? La teosofia i l’antroposofia, “una sendera d’autoconeixement que voldria conduir l’espiritual en l’home a l’espiritual en l’univers” –en paraules del seu fundador, el filòsof Rudolf Steiner–, esdevindrien un camp especulatiu infinit que, avui dia, continua explorant-se. L’exposició La llum negra. Tradicions secretes en l’art des dels anys 50: ocultisme, màgia, esoterisme i misticisme, a cura d’Enrique Juncosa, proposa, a través d’autors com ara Barnett Newman, Agnes Martin, Antoni Tàpies, Joan Ponç, Henri Michaux o Joseph Beuys, entre d’altres, una exhaustiva anàlisi de l’impacte dels corrents esotèrics de les religions més destacades, les filosofies orientals, la màgia, la psicodèlia i la ingesta de drogues en l’art. (1) Kandisnky, Vasili. Escritos sobre arte y artistas. Madrid: Editorial Síntesis, 2002 A la imatge, Henri Michaux.Sense títol. 1983. Oli sobre paper de lli. 24x33 cm. © Cortesia Galerie Lelong & Co. Fotografia: Fabrice Gibert.