Pino Oliveira, "El Novio de Venus", es despulla el mateix dia cada any davant d'una obra

No estaríem mentint si diguéssim que és un dels nostres artistes més internacionals. D’ell n’han parlat Il Corriere della Sera, el Daily Mirror i Le Parisien. La seva obra s’ha vist en museus com ara els del Louvre, El Prado o la Tate Britain. Des de fa poc més d’un any, el mateix dia de cada mes, Adrián Pino Olivera entra a algun museu i es despulla. El Projecte V, com anomena aquesta sèrie de nus artístics davant d’obres icòniques de la història de l’art, ha aconseguit captar l’atenció de mitjans locals i forans, però pocs saben que el performer català és molt més que “l’artista que es va despullar davant La Gioconda”. 22, número màgic. La v és la vint-i-dosena lletra de l’alfabet occidental. Per això, en honor a la deessa Venus, fa coincidir el dia de l’acció amb la posició alfabètica de la seva inicial. La v és, a més a més, la lletra de la feminitat: el sexe femení dibuixa sempre un triangle invertit. Preludi del Projecte V, la primera ocupació institucional fou el 2014. El mes de març d’aquell any entrà als Uffizi i es despullà sorprenentment davant del Naixement de Venus, de Sandro Botticelli; per a l’artista “l’expressió de bellesa més pura” davant la qual sent “el benestar de la mare que t’abraça”. Exactament tres anys més tard, decidí treure’s la roba davant de la Victòria de Samotràcia, al Museu del Louvre. Amb aquesta performance donà el tret de sortida al projecte al qual ara es dedica per complet. Seran un total de 22 intervencions que s’estendran fins al desembre del 2018. De moment, algunes de les obres més famoses que l’han vist tal com Déu el va portar al món han estat: l’Ofèlia morta, de John Everett Millais (maig 2017); La maja desnuda, de Goya (juny 2017), o l’Èxtasi de santa Teresa, de Bernini (febrer 2018). Un artista neoplatònic. Escull sempre obres mestres que lliguin amb una força mistèrica ancestral capaç de contrarestar la buidor del món postmodern: la Maja, la Gioconda, l’Ofèlia... personatges femenins que ens sostrauen per un instant de la mediocritat estètica en què vivim immersos. Cada nova acció es converteix en un ritual sagrat que endinsa els espectadors permeables en un estat epifànic. “Que el món és una merda ja ho sabem, no cal insistir-hi.” Durant les seves performances, el cos d’Adrián es converteix en una eina poètica que, alliberada de tot allò mundà, permet fabular una nova realitat possible plena de sensibilitat. Despullar-se és tant un ritus purificador com un acte d’adoració i revelació que permet comunicar al món un sentiment de bellesa extrema; una bellesa que no és només visual, sinó que va més enllà per convertir-se en una experiència extrasensorial màgica. L’amor comença en la bellesa i acaba en el plaer que deien els neoplatònics. Noves masculinitats. Amb el fal·lus amagat entre les cames, es converteix en un ésser asexual i androgin que supera i nega aquella por a la castració de la qual parlà Sigmund Freud. Adrián Pino Olivera aposta per un model d’home que no visqui la feminitat com a oposició sinó com a complementarietat. “La mediocritat i la violència del món masculí són les que ens han portat a Auschwitz”. Per això és imprescindible reescriure, o més aviat esborrar, els rols de gènere. “Per un món millor, el nou Déu ha de tenir la feminitat incorporada.” La revolució serà venusiana o no serà. A la imatge, Adrián Pino Olivera. Déjeuner (Musée d’Orsay, París, 22/07/17). Fotografia de Toni Molins.