Art i Música: Els artistes del vinil

El món del disc, el format vinil, viu una segona joventut. Arraconat durant anys com a element nostàlgic o per a col·leccionistes, actualment la pràctica totalitat de les obres musicals d’artistes d’arreu es publiquen també en vinil. El vinil continua viu i ben present. És el format clàssic i permet gaudir, a banda del so, de les lletres de les cançons amb major comoditat i de la mateixa portada, convertida en molts casos en un element artístic de màxima rellevància. Quan l’any 1939 el grafista Alex Steinwess va proposar a Columbia Records il·lustrar les seves portades de discos –aquelles làpides sepulcrals com eren coneguts els vells discos de 78 revolucions– posava les bases per a un matrimoni que uniria art i música de manera, en molts casos, indissociable. El disseny en el món del disc ocupa un espai de primer nivell tant en un aspecte expositiu com en el de la divulgació. La Fraenkel Gallery de San Francisco acaba de clausurar una exposició sobre la relació entre l’art i el vinil amb portades de Picasso, Basquiat o Richter, i a Barcelona Foto Colectania ha exposat la relació entre fotografia i fundes de disc. Ara, dels fons de la Biblioteca de Catalunya ens arriba l’exposició Artistes sobre vinil: pintura, disseny i fotografia (visitable fins al 5 de maig), que se centra en els artistes catalans que han contribuït a dimensionar les portades discogràfiques, des de diferents tècniques, com ara la pintura (Miró, Dalí o Tàpies), la fotografia (Colita, Oriol Maspons o Francesc Català-Roca) o el disseny (Jordi Fornas o Enric Satué). L’exposició s’articula en cinc àmbits temàtics que s’inicien amb els primers  dissenys gràfics vinculats a fundes i catàlegs discogràfics de les primeres dècades del segle XX, de discos de pissarra a una portada per a un enregistrament de La Principal de la Bisbal a Nova York els anys 50. La relació d’artistes catalans amb el món discogràfic és intensa i sostinguda en el temps. El Club 49, amb molts artistes vinculats a Dau al Set, va fomentar l’obra de músics d’avantguarda i pintors, amb aportacions que uneixen artistes de les dues disciplines com ara Subirachs i Guinjoan o Tharrats i Benguerel. Més tard, el moviment de la Cançó uniria les obres musicals i artístiques de Llach i Matias Quetglas (Campanes a morts) o Raimon i Joan Miró (Cançons de la roda del temps, en què el cantant de Xàtiva recrea Salvador Espriu). I encara el dissenyador Jordi Fornas, sense el qual no es podria entendre una part importantíssima de la recent història cultural del nostre país amb els seus treballs per a la discogràfica Edigsa. En l’àmbit de la fotografia, els més grans han posat la seva càmera al servei de la iconografia discogràfica, com ara Colita, Toni Catany, Pilar Aymerich o Oriol Maspons, les imatges dels quals han ocupat portades de Maria del Mar Bonet, Raimon o Guillermina Motta. Però no tot era encabir una imatge en els 31x31 centímetres de la coberta d’un disc. El disseny, la composició, la forma, trametre la informació precisa sobre el contingut musical i també d’altra que podia ser accessòria, com ara les lletres, els crèdits musicals, eren elements que requerien mans expertes. Pau Riba va tenir el doble vessant de dissenyador i músic, i va crear un munt de portades per al segell Concèntric, entre aquestes la cèlebre coberta del mític Dioptria, l’any 1970; o l’Equipo Crónica, que va realçar l’obra  de Raimon, Ovidi Montllor i tants d’altres. Sí, música i art, art i música s’han donat la mà des dels principis de la creació del vinil com a suport musical. No en va, la nostra història personal i col·lectiva no es pot entendre sense tots dos. A la imatge, portada d’un disc de Maria del Mar Bonet, exposada a la Biblioteca de Catalunya.