Francesc Ruiz Abad, a Ana Mas Projects per Artnou

Ana Mas Projects, carrer d'Isaac Peral 7 de l'Hospitalet de Llobregat, presenta a partir del 4 de setembre en el marc d'Artnou la mostra individual de Francesc Ruiz Abad A la corda fluixa. A A la corda fluixa, Francesc Ruiz Abad parteix d’una expressió col·loquial que d’una banda assenyala una situació de risc imminent i de l’altre, un joc d’equilibris en traçar un recorregut. En tots dos casos una metàfora d’inestabilitat general. “Francesc Ruiz Abad és un dels millors exponents de la pintura catalana emergent” ens explica Albert Mercader quan escriu sobre l’artista com a guanyador del premi Arts Visuals Arranz-Bravo 2015. Ens ho descriu com un artista que prové d’una generació, nascuda als anys noranta, que “aposten per una pintura sense complexos ni prejudicis, oberta a l’acció, a la transversalitat, al viatge, a l’empatia social, vital i comunitària”, fent llavors que la pintura recuperi centralitat dins d’una exigent escena artística contemporània. Ruiz Abad utilitza el viatge com a eix central de la seva pràctica. Concebent les seves pintures, dibuixos i instal·lacions com a col·leccions de recorreguts passats, carregades de fragments que ha anat col·leccionant en llibretes, fotografies i dibuixos. El transitar amb l’espai expositiu s’ha repetit una vegada i una altra com a eix central en el seu treball, sent cada cop més robust. Vivint i estudiant en Leipzig (Alemanya), Ruiz Abad es veu influenciat per pintors com Sigmar Polke i Oliver Kossack, les obres dels quals es focalitzen en la ironia, la psicodelia i els aspectes vitals d’una pintura que es nega a la rigurosidad dels moviments anteriors (característiques pròpies del neoexpresionismo). En comptes d’identificar-se plenament amb un moviment, Ruiz Abad desenvolupa una obra sense prejudicis a l’hora d’encarar la pintura i la seva tradició, es descriu a ell mateix com un “ventrilocuista” entre tècniques, estils, vivències i moviments que li han servit d’escola. A la corda fluixa part d’una instal·lació principal a les columnes de la galeria que, a manera de capitells, vesteix la sala. El capitell és el “cap” de la columna, l’element arquitectònic que sosté l’estructura horitzontal de l’edifici i al mateix temps, a causa de la seva limitada i variant forma, ha estat reducte de múltiples decoracions arquitectòniques. En aquest cas, els capitells són falsejats per una sèrie de pintures de rostres. Rostres de diferents naturaleses i èpoques que generen un joc de mirades i alhora una personificació de l’espai: Posar-li cara a les coses. Les pintures que acompanyen la resta de l’exposició són de naturalesa eclèctica amb varietat d’estils, mesures i registres. Totes elles comparteixen un interès en subvertir els imaginaris col·lectius de l’oníric, màgic i somiat: Des de les estètiques dels moviments surrealistes fins a l’ús d’elements cartoon en brandings i productes de massa. Contrastant així, el vell contra el nou, el dur contra el fràgil i l’immutable contra l’orgànic. Es genera una sèrie d’imatges suspeses en el temps que semblen provenir del nostre inconscient, filades a través de fins fils, pels quals l’artista transita. A la imatge, Francesc Ruiz Abad, "Escultura moderna abandonada".