Radicals lliures: Un estiu sense llibres ni art

El Joan Tharrats ja no hi és. Els vents d’aquí a fora –els vents cantats per Ausiàs March–, la tramuntana que neteja els vidres de les ulleres i el vent de mar que ens clenxina amb gomina, l’han abandonat, perdut, al mig de la badia de Cadaqués. Els mites fundacionals i la poesia que transforma ens ajuden a suportar la irreversible fatalitat biològica de la mort i el buit absolut. Resta la cultura. Va ser l’Amadeu Cuitó, advocat i economista, memorialista i humanista lúcid, qui dibuixà la condició humana com aquell que neix amb un cuc dins la vida, un cuc que corseca. El seu tarannà de lector i cosmopolita contraposa, amb elegància, el darwinisme amb la força de l’amistat, la conversa i la cultura. Aquests són els atributs que defineixen Joan Tharrats. I va ser Albert Serra, el cineasta filòleg, qui posà als nostres ulls en la pantalla blanca de la nit de la vida la figura corporalment gegantina de Tharrats, tot donant la benvinguda als començalls des de la terrassa alta d’una bella torre en un picat pronunciat. Joan Tharrats ha estat una de les persones més llegides que he conegut. Per això era un catalanista amb molta informació i en política independentista d’hora primera, tot, senzillament perquè qui llegeix sap de què va la història i la dificultat que la gent visqui com vol i amb llibertat col·lectiva. En la seva vessant com a llibreter, Tharrats fou modèlic. Ell mateix triava els llibres que exposava, o perquè els havia llegit o perquè els volia llegir, com així triava el que exhibia car no hi ha diferència entre el que un escriu i el que pinta. La pintura ha de poder ser llegida, encara que sigui muda. Obria només la temporada d’estiu i passava la resta de l’any empaquetant llibres del servei de novetats que el capital volia convertir en fenomen publicitari. Remugava quan els passavolants confonien una cova de cultura amb una boutique de banyadors. No va tenir mai una visa electrònica, que l’hi demanaven per pagar les postals. Amic dels artistes, només li conec una vegada que negués una iniciativa, quan Benito pretengué que un pop ballés  al seu cap i esquitxés amb tinta xina els lloms dels llibres. L’amor als llibres el va convertir en editor, primer a la regenadora Les Edicions del Cotal, amb marca d’un barber que afaita, i posteriorment a l’excepcional Parsifal. Una col·lecció de llibres d’art –Figuras– que qualsevol amateur o coneixedor hauria de tenir com a lectura obligada amb obres sobre, i de, Gauguin, Cocteau, Guggenheim, Gala, Valentine Hugo, Beuys, i en català sobre Mir, Salvat-Papasseit, E.C. Ricart, Dalí, Dau al Set, Cuixart, etc. fins al mític Cent anys de pintura a Cadaqués, de Joan Josep Tharrats, el pare, fundador, grafista i dissenyador de Dau al Set. Amic i editor dels estudiosos de l’art, el buit que deixa Tharrats posa en risc la presència de la literatura artística a la nostra cultura. Ningú com ell. A la imatge, Joan Tharrats estimat per Albert Serra. Fotografia de Montse Triola d’Andergraun.